La Vall d’Aran es tenyeix de màgia cada tardor. Els colors ocres i ataronjats inunden els boscos aranesos abans de l’arribada del fred més intens, que farà caure les fulles. Els matins plujosos són cada cop més abundants. La boira s’esmunyeix entre els pobles. I les muntanyes que delimiten la vall es comencen a tenyir de blanc.
Fes clic per seguir llegint l’entrada
Després de pedalar del Mar Mediterrani fins a l’Oceà Atlàntic, de recórrer més de 900 kilòmetres fins al final de la Velodyssée aRoscoff, inicio l’etapa del viatge a França a bicicleta que més em va seduir durant la preparació del viatge. Una ruta pels paisatges més bonics de la costa bretona. El mar em tornarà a acompanyar durant els pròxims sis dies. Tornaré a gaudir de fantàstiques postes de sol , d’alguns dels paisatges marítims més bonics de França, de les marees…
Al pensar en Irlanda i Irlanda del Nord ens venen al cap les seves enormes extensions de camps verds. Les interminables successions de llacs. Els seus castells. La seva costa escarpada tenyida de daurat durant les postes de sol. El blau del mar brillant durant els dies assolellats. I les seves ovelles… Que ens convidaven a parar a qualsevol racó de l’illa.
Gaudir d’un viatge a Irlanda i Irlanda del Nord, sempre havia estat a la nostra llista de destins. Els majestuosos Cliffs of Moher, els apassionants ocells de les Illes Saltee, la sorprenent Calçada del Gegant o els infinits llacs de la regió de Connemora eren paisatges amb els que sempre havíem somiat. Però recórrer les estretes i solitàries carreteres d’Irlanda ens va mostrar una bellesa del país que trobàvem per tot arreu. Irlanda és sinònim de verd, un verd infinit per on les ovelles hi pasten tranquil·lament, i que ens va acompanyar durant quasi tot el viatge. Igual que els llacs, que sempre apareixien quan ens apropàvem als parcs nacionals.
A la muntanya sempre hi haurà racons impossibles. On els humans no hi arribarem mai. I que seguiran inalterats, seguint el seu curs natural. Però també hi ha paisatges que de tan bonics i accessibles, semblen irreals. Com els Llacs d’Ayous, situats al Parc Nacional dels Pirineus (França), on una excursió de poc més de 15 kilòmetres em va regalar algunes de les imatges més boniques des Pirineus.
Amb la posta de sol sobre el Llac Bohinj ahir ens vam acomiadar dels Alps Julians i del Parc Nacional del Triglav. Però no abandonarem les muntanyes encara. Avui és el dia de dirigir-nos a una altra regió d’Eslovènia: la zona dels Alps Kamniks.
Els Alps Kamniks, situats al nord d’Eslovènia, són un petit territori amb alguns dels paisatges més bonics del país. Organitzada al voltant de la petita ciutat de Kamnik, la regió de Kamnik està clarament marcada per les muntanyes que la delimiten. Un tresor natural on hi sobresurten dues localitzacions amb molt encant: els prats alpins Velika Planina i la vall Logarska Dolina.
Començarem a descobrir els Alps Kamniks pujant fins a Velika Planina, on hi ha un dels pobles de pastors més grans d’Europa.
Quan vam decidir que l’objectiu del pròxim viatge seria veure la màgica aurora boreal, vam dirigir la vista cap al nord d’Europa. Hauríem pogut escollir entre molts destins, però la nostra atenció se’n va anar cap a unes illes que sobresortien del perfil de Noruega: les Illes Lofoten. Les muntanyes de parets verticals caient sobre el mar, tenyides de blanc durant tot l’hivern, ens van atraure des del primer instant. Sabíem que veure l’aurora boreal a Noruega depenia de molts factors, però escollint un destí com les Illes Lofoten, on podríem fer una ruta amb cotxe entre miradors de vistes panoràmiques, pobles de pescadors i platges inhòspites, ens asseguràvem que el viatge seria inoblidable encara que no aparegués l’aurora boreal. Ja ho teníem decidit, començava el viatge a les Illes Lofoten.
El viatge a les Illes Lofoten i a l’Illa de Senja ens va portar per alguns dels paisatges i pobles més bonics del nord d’Europa. Vam passar els últims dies de l’hivern més amunt del cercle polar àrtic, conduint per carreteres nevades, passejant per platges tenyides de blanc i sentint com el fred ens perseguia cada cop que baixàvem del cotxe. Les tempestes de neu desdibuixaven els paisatges mentre recorríem les solitàries carreteres que vorejaven la costa. Hi havia moments en què tot era blanc i les muntanyes desapareixien. Però quan la tempesta afluixava, apareixien davant nostra muntanyes verticals que es deixaven caure el mar. Una paratges únics, que durant varis moments podíem contemplar completament sols.
(Aquest post correspon al la tarda del dia 12 i al dia 13,14 i 15 del meu viatge a França en bicicleta)
Recórrer l’interior de la Bretanya Francesa amb bicicleta, ha estat des de l’inici del viatge a França amb bicicleta un dels moments que més he esperat. Perquè sóc conscient que travessant el cor de les terres bretones seguiré un camí de transició fins arribar a la costa bretona, la part més escènica del viatge i que em conduirà fins a la icona de la meva ruta, el Mont Saint Michel. La Bretanya Francesa em transportarà. N’estic convençut. Tornaré a sentir la tranquil·litat de pedalar per camins solitaris. I viatjaré en el temps en cadascun dels pobles on m’aturi, molt d’ells construïts al voltant de castells que han sobreviscut al pas del temps.
Quan arribo a Redon, el poble que marca l’inici d’aquesta regió, decideixo aparcar la bici i passejar una estona pel centre. Necessito assimilar que comença una nova etapa dins del viatge…
El Riu Ebre no és només el riu més cabalós i llarg d’Espanya, sinó que també és l’arquitecte d’un dels paisatges més bonics i singulars de Catalunya: el Delta de l’Ebre. L’Ebre arriba al seu final endinsant-se al Mar Mediterrani majestuosament, acompanyat de platges quilomètriques i després d’haver deixat enrere planícies infinites, on els arrossars i els aiguamolls s’encarreguen de dibuixar un paisatge on l’aigua és la gran dominadora. Constituint així la zona humida més important de Catalunya, un refugi excel·lent per un gran nombre d’aus d’Europa.
