A la muntanya sempre hi haurà racons impossibles. On els humans no hi arribarem mai. I que seguiran inalterats, seguint el seu curs natural. Però també hi ha paisatges que de tan bonics i accessibles, semblen irreals. Com els Llacs d’Ayous, situats al Parc Nacional dels Pirineus (França), on una excursió de poc més de 15 kilòmetres em va regalar algunes de les imatges més boniques des Pirineus.
Amb la posta de sol sobre el Llac Bohinj ahir ens vam acomiadar dels Alps Julians i del Parc Nacional del Triglav. Però no abandonarem les muntanyes encara. Avui és el dia de dirigir-nos a una altra regió d’Eslovènia: la zona dels Alps Kamniks.
Els Alps Kamniks, situats al nord d’Eslovènia, són un petit territori amb alguns dels paisatges més bonics del país. Organitzada al voltant de la petita ciutat de Kamnik, la regió de Kamnik està clarament marcada per les muntanyes que la delimiten. Un tresor natural on hi sobresurten dues localitzacions amb molt encant: els prats alpins Velika Planina i la vall Logarska Dolina.
Començarem a descobrir els Alps Kamniks pujant fins a Velika Planina, on hi ha un dels pobles de pastors més grans d’Europa.
Quan vam decidir que l’objectiu del pròxim viatge seria veure la màgica aurora boreal, vam dirigir la vista cap al nord d’Europa. Hauríem pogut escollir entre molts destins, però la nostra atenció se’n va anar cap a unes illes que sobresortien del perfil de Noruega: les Illes Lofoten. Les muntanyes de parets verticals caient sobre el mar, tenyides de blanc durant tot l’hivern, ens van atraure des del primer instant. Sabíem que veure l’aurora boreal a Noruega depenia de molts factors, però escollint un destí com les Illes Lofoten, on podríem fer una ruta amb cotxe entre miradors de vistes panoràmiques, pobles de pescadors i platges inhòspites, ens asseguràvem que el viatge seria inoblidable encara que no aparegués l’aurora boreal. Ja ho teníem decidit, començava el viatge a les Illes Lofoten.
El viatge a les Illes Lofoten i a l’Illa de Senja ens va portar per alguns dels paisatges i pobles més bonics del nord d’Europa. Vam passar els últims dies de l’hivern més amunt del cercle polar àrtic, conduint per carreteres nevades, passejant per platges tenyides de blanc i sentint com el fred ens perseguia cada cop que baixàvem del cotxe. Les tempestes de neu desdibuixaven els paisatges mentre recorríem les solitàries carreteres que vorejaven la costa. Hi havia moments en què tot era blanc i les muntanyes desapareixien. Però quan la tempesta afluixava, apareixien davant nostra muntanyes verticals que es deixaven caure el mar. Una paratges únics, que durant varis moments podíem contemplar completament sols.
(Aquest post correspon al la tarda del dia 12 i al dia 13,14 i 15 del meu viatge a França en bicicleta)
Recórrer l’interior de la Bretanya Francesa amb bicicleta, ha estat des de l’inici del viatge a França amb bicicleta un dels moments que més he esperat. Perquè sóc conscient que travessant el cor de les terres bretones seguiré un camí de transició fins arribar a la costa bretona, la part més escènica del viatge i que em conduirà fins a la icona de la meva ruta, el Mont Saint Michel. La Bretanya Francesa em transportarà. N’estic convençut. Tornaré a sentir la tranquil·litat de pedalar per camins solitaris. I viatjaré en el temps en cadascun dels pobles on m’aturi, molt d’ells construïts al voltant de castells que han sobreviscut al pas del temps.
Quan arribo a Redon, el poble que marca l’inici d’aquesta regió, decideixo aparcar la bici i passejar una estona pel centre. Necessito assimilar que comença una nova etapa dins del viatge…
El Riu Ebre no és només el riu més cabalós i llarg d’Espanya, sinó que també és l’arquitecte d’un dels paisatges més bonics i singulars de Catalunya: el Delta de l’Ebre. L’Ebre arriba al seu final endinsant-se al Mar Mediterrani majestuosament, acompanyat de platges quilomètriques i després d’haver deixat enrere planícies infinites, on els arrossars i els aiguamolls s’encarreguen de dibuixar un paisatge on l’aigua és la gran dominadora. Constituint així la zona humida més important de Catalunya, un refugi excel·lent per un gran nombre d’aus d’Europa.
(Aquest post correspon a la tarda del dia 6 del nostre viatge a Eslovènia durant l’agost del 2016)
Serà l’abundància d’aigua, de vida. Seran els reflexes imperfectes dels paisatges que els envolten. La sensació de calma que emanen. No sé que és, però els llacs són capaços de seduir a tothom. Convertint-se en perfectes excuses per aturar-se a respirar l’aire que només es troba a la muntanya. A Eslovènia, dos llacs sobresurten entre tots els altres: el Llac Bled i el Llac Bohinj. I encara que el Llac Bled és el més famós, el Llac Bohinj segueix conservant quelcom que el fa molt especial: tranquil·litat.
(Aquest post correspon al dia 10 i 11 i al matí del dia 12 del meu viatge a França en bicicleta)
Arribar a l’oceà atlàntic ha transformat els paisatges que m’acompanyen durant les jornades. Ha transformat els boscos i rius per les platges. Ha transformat els matins solitaris, avançant entre petits pobles, pel caliu de recórrer la costa atlàntica en bicicleta, que bull d’activitat en qualsevol moment del dia. Però la Vélodyssée segueix conservant quelcom que també m’ha acompanyat durant la Ruta dels Dos Mars. No tinc clar què és. Però estic convençut que és el que fa tan especial aquest viatge amb bicicleta.
(Aquest post correspon al dia 5 i al matí del dia 6 del nostre viatge a Eslovènia durant l’agost del 2016)
Entre les verticals muntanyes del cor d’Eslovènia, dins del Parc Nacional del Triglav, s’hi amaga una de les zones més boniques i poc conegudes d’Eslovènia. Un territori per on és una delícia caminar-hi, la preciosa Vall dels Set Llacs.
Des que vam començar a preparar el nostre viatge a Eslovènia, els paisatges del Parc Nacional del Triglav ens van captivar. Per això volíem fer-hi alguna excursió una mica més llarga, que ens permetés allunyar-nos dels camins més coneguts i que ens portés fins a algun dels nombrosos refugis de muntanya eslovens. Despertar-se a la muntanya és màgic. I no ens ho volíem perdre… Per això, quan vam llegir sobre la ruta per la Vall dels Set Llacs ens la vam apuntar ràpidament. Era l’excursió per Eslovènia perfecta pels nostres gustos.
El Mont Perdut. Volíem trobar-lo. Sentir-nos minúsculs davant l’Escupidera. I ascendir els seus 3355 metres d’alçada, fins arribar al punt més alt del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut.
Però arribar al cim del Mont Perdut era només l’excusa per traçar un recorregut per un dels paratges més bonics dels Pirineus. Caminant entre fagedes, circs glaciars, precioses cascades i parets vertical. Contemplant les escultures del pas del temps.
Entre els diferents itineraris possibles, vam escollir el més popular: l’ascensió al Mont Perdut des de la Pradera d’Ordesa. Perfecte per fer-ho en dos dies i passar una nit al Refugi de Góriz, envoltats de cims escarpats.
L’espectacle estava assegurat. I si comencem a caminar?
