L’ascensió a la Pica d’Estats no és una excursió qualsevol. Implica trepitjar el sostre de Catalunya mentre s’estén a l’horitzó la immensitat dels Pirineus. Sentir-se minúscul entre tantes muntanyes. I privilegiat de ser allà després d’haver caminat per alguns dels paisatges més bonics del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
La Vall d’Aran es tenyeix de màgia cada tardor. Els colors ocres i ataronjats inunden els boscos aranesos abans de l’arribada del fred més intens, que farà caure les fulles. Els matins plujosos són cada cop més abundants. La boira s’esmunyeix entre els pobles. I les muntanyes que delimiten la vall es comencen a tenyir de blanc.
El Riu Ebre no és només el riu més cabalós i llarg d’Espanya, sinó que també és l’arquitecte d’un dels paisatges més bonics i singulars de Catalunya: el Delta de l’Ebre. L’Ebre arriba al seu final endinsant-se al Mar Mediterrani majestuosament, acompanyat de platges quilomètriques i després d’haver deixat enrere planícies infinites, on els arrossars i els aiguamolls s’encarreguen de dibuixar un paisatge on l’aigua és la gran dominadora. Constituint així la zona humida més important de Catalunya, un refugi excel·lent per un gran nombre d’aus d’Europa.
Després de les tres primeres etapes del trekking de Muntanyes de Llibertat, ja teníem clar que la quarta etapa ens seguiria sorprenent. Iniciant l’etapa des de la vessant francesa, rememoraríem els passos dels milers de víctimes de la guerra i la repressió, que entre el 1936 i el 1945 es van veure obligats a creuar la frontera pel Port de Tavascan-Marterat. Un trajecte amb una profunda càrrega històrica que impregnava els impressionants paisatges que s’alçaven davant nostre.
Després de la llarga segona etapa de Muntanyes de Llibertat, passar la nit a la Gîte d’Étape Le Presbytère ens va permetre recuperar energies. L’aire tranquil del petit poble d’Aulus-les-Bains, envoltat de frondosos boscos i muntanyes, va contribuir-hi enormement. Però no negarem que el deliciós i abundant sopar, juntament amb l’esmorzar, van ser claus perquè, al matí de la tercera etapa de Muntanyes de Llibertat, l’expectació i ganes per començar a caminar de nou fossin enormes.
Muntanyes de llibertat és un trekking de contrastos. D’emocionants camins pintats entre paisatges ben diversos. Passar de pedregosos terrenys a boscos amb una vegetació resplendent, mentre deixem enrere llacs i cascades, és habitual en cadascuna de les etapes. Una varietat d’entorns sorprenent i amb un clar origen: la meteorologia. Una meteorologia que, quan decideix apoderar-se dels paisatges, és l’única protagonista…
L’etapa més llarga. La més dura. La més impressionant. La segona etapa del trekking Muntanyes de Llibertat era l’etapa reina. Uns disset kilòmetres de contrastos que ens portarien de Catalunya a França, de paisatges pedregosos a boscos atlàntics. Ens esperava una inacabable baixada (2.000 metres de desnivell negatiu!), que ens conduiria per senders carregats d’història. Els camins de la llibertat.
La nostra experiència fent la Carros de Foc, el nostre primer trekking de varis dies pels Pirineus, va ser tant enriquidora, fascinant i màgica, que al tornar ja estàvem investigant quina seria la nostra propera ruta. Les expectatives eren altes. Volíem seguir sorprenent-nos. Recórrer els tresors de la muntanya. Així que no va ser fàcil decidir-nos. Mentre barallàvem vàries possibilitats, vam descobrir una nova ruta que va atrapar-nos des del primer moment…
No ho vam fer expressament. Va ser casualitat. Però vam deixar pel final l’etapa més dura i punyetera de Carros de Foc. Acabaríem odiant les famoses tarteres, que pacientment ens esperaven per alentir-nos el pas. Pujaríem al punt més alt de la ruta. Travessaríem paratges esplèndids. I ens relaxaríem, després dels trams més tortuosos, conscients que estàvem a punt d’acabar la ruta.
Era l’etapa final. De Ventosa i Clavell fins a l’Estany Llong. I va ser espectacular.
La cinquena etapa de Carros de Foc no era la més dura (això tocava l’endemà, per acabar la ruta com cal…), però tenia un punt de cínica. L’objectiu del dia era caminar des del refugi de Colomers fins al de Ventosa i Clavell, on passaríem la darrere nit. Però si volíem completar la ruta completament i tenir, per tant, el segell dels nou refugis que la conformàvem, a mig camí hauríem d’agafar el desviament fins el refugi de Restanca. Això suposava fer un descens de més de 400 metres de desnivell per un camí força tortuós, que després hauríem de recorre en sentit contrari, per tornar de nou al punt des d’on havíem agafat el trencall. Però no ens importava. Sabíem que tota passa que féssim, per molt cansada que fos, ens conduiria cap a algun dels paratges màgics i singulars de la zona. Quines ganes teníem de que comencés l’espectacle!
S’acaba l’any, i abans de començar-ne un de nou és el moment ideal per rememorar els grans moments del 2015. I, sense dubte, és moment de recordar els viatges i escapades d’aquest any. Sobretot marcat pels grans paisatges i entorns naturals que hem descobert.
