França en bicicleta. La Vélodyssée (III): L’interior de la Bretanya Francesa

Recórrer l’interior de la Bretanya Francesa amb bicicleta, ha estat des de l’inici del viatge a França amb bicicleta un dels moments que més he esperat. Perquè sóc conscient que travessant el cor de les terres bretones seguiré un camí de transició fins arribar a la costa bretona, la part més escènica del viatge i que em conduirà fins a la icona de la meva ruta, el Mont Saint Michel. La Bretanya Francesa em transportarà. N’estic convençut. Tornaré a sentir la tranquil·litat de pedalar per camins solitaris. I viatjaré en el temps en cadascun dels pobles on m’aturi, molt d’ells construïts al voltant de castells que han sobreviscut al pas del temps.

Quan arribo a Redon, el poble que marca l’inici d’aquesta regió, decideixo aparcar la bici i passejar una estona pel centre. Necessito assimilar que comença una nova etapa dins del viatge…

L’interior de la Bretanya Francesa amb bicicleta: El centre històric de Redon

Des de la riba del Canal de Nantes a Brest, veig com sobresurt, entre les teulades d’aquest petit poble de 10.000 habitants, la part superior de l’església de Saint-Sauver. Intueixo que aquest edifici és el més emblemàtic de la ciutat i que em conduirà cap al centre. I no m’equivoco. Mentre camino pels empedrats carrers de la Grande Rue, contemplant cases de fusta del segle XVI, m’endinso a la zona més cèntrica de Redon. I no trigo massa a arribar a l’església de Saint-Sauver, el punt neuràlgic del poble. Aprofito per entrar al claustre benedictí d’aquesta església, i deixo que m’inundi la tranquil·litat de les seves parets, edificades a l’any 832.

El claustre està ple de detalls que m’entretenen durant una estona, fins que decideixo tornar al canal de nou i recórrer els últims vint kilòmetres del dia fins a Peillac. Allà hi passo la nit al Camping Municipal le Pont d’Oust, just al costat del Canal de Nantes a Brest.

L’interior de la Bretanya Francesa amb bicicleta: Els pobles amb més encant

Cada dia, just abans de començar a pedalar reviso la poca informació que porto sobre els pobles per on tinc previst passar. Avui, després de llegir-ho, certa impaciència s’apodera de mi. M’esperen tres dels pobles més bonics de l’interior de la Bretanya Francesa: Malestroit, Jossilin i Pontivy.

Mentre el sol comença a dibuixar les primeres ombres i reflexes sobre el Canal de Nantes a Brest, supero els vint kilòmetres que separen Peillac del petit poble de Malestroit. No em canso d’aquests matins, pedalant completament sol i gaudint de l’ambient fresc que només dura algunes hores.

A Malestroit, un petit poble d’origen medieval, hi trobo més activitat de la que m’esperava per un poble de poc més de 3000 habitants. Però ràpidament descobreixo el motiu: el mercat de dissabte. A un dels carrers que surten de la plaça principal del poble hi ha un bon nombre de parades, amb productes típics de la gastronomia bretona. Allà s’hi concentra gairebé tothom…

Després d’una estona vagarejant pels carrers empedrats d’aquest petit poble, segueixo la ruta cap a Josselin. Deixo enere rencluses i trams ombrívols on el arbres delimiten el canal, fins que em quedo fascinat. Després d’un petit revolt, la visió del castell de Josselin és una de les postals més boniques del Canal de Nantes a Brest.

Encara que el castell de Josselin és l’emblema més famós del poble, passejar pels seus carrers és imprescindible. Tots els racons del poble conserven el seu esperit medieval.

Acabo la visita dirigint-me fins a la Basilica de Notre Dame du Roncier, que es va començar a construir al segle XIII però no va finalitzar-se fins tres segles més tard. Després de visitar l’església, pujo un bon nombre d’esglaons fina a arribar a la torre del campanari. Pujar-hi és gratuït i des de dalt es té la millor panoràmica de Josselin i el seu entorn rural. L’essència de la Bretanya Francesa.

Em podria passar tota la tarda contemplant Josselin des de la riba del canal. Gaudint de la impertorbable tranquil·litat d’aquest poble, però encara haig de recórrer uns 50 kilòmetres fins a Pontivy.

Allunyant-me de Josselin, torno  a la simplicitat del canal. El camí, esfaltat, pla i rectilini em permet seguir pedalant completament evadit. Sense pensar amb res. Distret amb la senzilla bellesa de l’entorn. Innundant per una calma difícil de trobar.

Arribo a Pontivy a mitja tarda, i després de plantar la tenda al Càmping Municipal du Douric, encara tinc temps de fer una visita a aquest poble medieval fundat al segle VII.

Començo la visita pel castell de Rohan, construït al segle XV, i continuo caminant cap al centre de la ciutat. Els estrets carrers de llombardes i les cases medievals em conviden a perdre’m pel centre del poble. Hi ha poca gent, i això fa que la visita encara sigui més especial. No em costa gens imaginar-me la vida a aquests carrers fa uns quants segles, quan la ciutat de Pontivy va ser un dels primers projectes urbans de Napoleó.

L’interior de la Bretanya Francesa amb bicicleta: La Bretanya Francesa més rural

Em llevo convençut que avui serà un dia molt tranquil. M’espera una etapa llarga (poc més de cent kilòmetres) però per l’interior de les terres bretones, on només tinc previst fer petites parades als pobles d’interior que travessaré. Però la calma, em dura pocs minuts. Només llevar-me descobreixo que m’han robat el carregador del mòbil (sí, vaig confiar massa amb la gent i vaig deixar-lo carregant una bateria externa al lavabo del càmping…) i que em queda poc més del 50 % de la poc fiable bateria del meu mòbil. I és diumenge. Així que no puc comprar-ne cap. No és un problema massa greu, però em dóna inseguretat. Bàsicament perquè al mòbil hi tinc els tracks GPS de la ruta. No porto cap mapa. I després de quinze dies de ruta amb bicicleta per França són conscient que en alguns trams les indicacions de les rutes ciclistes són una mica escasses.

No puc fer res més que continuar i posposar la compra del carregador fins el dilluns, que passaré per Morlaix. Allà, amb una mica de sort, solucionaré el problema.

Inicio el dia seguint el Canal fins al poble de Mür-de-Bretagne. No és un poble amb excessiu interès, però em va de meravella el punt d’informació turística. Allà aconsegueixo un mapa de la via verda (que forma part de les Voies Vertes de Bretagne) que uneix Mür-de-Bretagne amb Carhaix-Plouguer.

A Mür-de-Bretagne m’acomiado definitivament del Canal de Nantes a Brest, i m’endinso pels boscos de la Bretanya més rural. Entre els arbres que marquen el camí només veig camps de conreu a la llunyania. Pedalo sol i les senyalitzacions que de tant en tant indiquen la distància fins a Carhaix-Plouguer m’ajuden a saber que segueixo avançant per on toca.

Poc abans d’arribar a Gourec el camí es complica, i no tinc massa clar per on anar. Però poc a poc he anat comprovant que quan viatges sol i amb bicicleta, sempre hi ha algú per ajudar-te. Em paro per analitzar el camí just quan arriba un ciclista (i mira que feia estona que no veia a ningú) que es coneix perfectament la zona. Ell també va cap a Gourec, així que em convida a seguir-lo, mentre comparteixo amb ell les meves peripècies durant el viatge a França amb bicicleta.

A Gourec, un altre petit poble amb l’encant que emanen tots els municipis de la Bretanya Francesa, aprofito per voltar una mica pel centre. És una localitat ben petita, així que pocs minuts més tard segueixo per la via verda en direcció Carhaix-Plouguer. De nou, pedalo llargues estones sense trobar-me a ningú per l’interior d’un bosc màgic, on els rajos de llum dibuixen jeroglífics indesxifrables.

Sobre les tres de la tarda arribo finalment a Carhaix-Plouguer. I encara que inicialment volia dedicar una estona a voltar pel centre de la ciutat, ràpidament em trec la idea del cap. Quan hi arribo descobreixo que hi ha un festival de música, de manera que els carrers estan infestats de gent i es fa molt complicat avançar-hi amb bicicleta. Massa soroll i multitud per la tranquil·litat que m’havia acompanyat durant tot el dia…

Torno de nou a la via verda, que continua sent infinitament recta i en molt bon estat. Tot el recorregut fa una mica de pendent, però puc avançar a bon ritme. El camí no té pèrdua, però no tinc clar si sabré trobar el càmping on tinc previst dormir. Per sort, a on hi ha la desviació per anar cap al poble de Huelgoat, em trobo amb un cotxe i em donen algunes indicacions per arribar-hi. Quan, per fi, planto la tenda al càmping Camping La Rivière d’Argent, són conscient que ja he superat el tram més complicat (i no m’he perdut!). Demà només em queda arribar a Moissac seguint la via verda i podré aconseguir (espero) una nova bateria. Pedalar podent consultar en els moments de dubte el track de la ruta és un gran avantatge…

L’interior de la Bretanya Francesa amb bicicleta:  Els últims kilòmetres fins la costa

Avui arribaré a la costa bretona. Després de quinze dies de molta bicicleta, em costa assimilar que per fi arribaré a la part de la ruta amb la que més he somiat. M’enamoren els paisatges, les llums dramàtiques i les vistes panoràmiques, i sé que la costa bretona m’oferirà tot això. A més, el fet d’haver-hi arribat i recórrer-la amb bicicleta ho farà tot encara més especial. Però abans d’arribar a Roscoff, el punt final de l’etapa d’avui, encara em queden unes quantes pujades…

La tranquil·litat matinal de cada dia m’acompanya durant els 40 kilòmetres que em separen de Morlaix. Arribo a la ciutat a mig matí, i des de l’inici la vista se’m dirigeix cap al viaducte de granit que sobresurt entre tots els edificis. Aquest viaducte, de 58 metres d’alçada i 292 de llargada va ser construït al segle XIX per al ferrocarril de Paris a Brest. Actualment és el gran símbol de la ciutat.

Però abans de dirigir-m’hi, em centro amb l’objectiu de trobar un carregador pel mòbil. La ciutat és petita (menys de 15.000 habitants) però confio en trobar-hi algun lloc on poder-ne comprar algun. Segurament la meva cara de desorientat amb delata, i un home que fa feines al seu jardí em pregunta què estic buscant. Li explico la meva història i s’ofereix a ajudar-me. Truca a les diferents botigues que coneix del poble, fins que finalment en troba una on venen carregadors pel mòbil! Em dóna un parell d’indicacions sobre com arribar-hi, i després de donar-li infinites gràcies, m’acomiada advertint-me que m’espera una forta pujada. I té tota la raó! Morlaix es va construir en una profunda vall, de manera que per anar a les afores de la ciutat sempre cal superar pujades infernals…

Aconsegueixo per fi un nou carregador pel mòbil, que m’ajudarà a no anar tant desorientat, i per fi em puc dedicar a conèixer Morlaix amb tranquil·litat. El centre la ciutat és preciós, amb diferents monuments històrics, com l’Esglèsia de Saint Mélaine. Poder pujar i passejar pel viaducte és una gran manera de finalitzar la visita.

M’acomiado de Morlaix amb l’emoció de saber que només 30 kilòmetres em separen de Roscoff. De nou sento l’emoció de tornar a veure l’Oceà Atlàntic. I sóc conscient que arribar a Roscoff significa iniciar l’etapa amb la que més havia somiat. Mentre m’allunyo de Morlaix superant una nova pujada infernal (el preludi del que m’espera recorrent la costa bretona), me’n adono que recórrer la costa de la Bretanya Francesa amb bicicleta és el que més em va imposulsar a fer aquest viatge. Però també sóc conscient que, només pels quinze dies anteriors, el viatge ja ha valgut la pena. Viatjar amb bicicleta és únic. Tot el recorregut forma part del viatge. Assaboreix-ho tots els racons per on passo. I em sorprenc aturant-me per contemplar un simple camp de conreu, els reflexes d’un petit bosc o el cartell d’una boulangerie. Potser és l’esforç que em suposa arribar a qualsevol lloc. O la màgia de la monotonia. Però viatjar amb bicicleta és especial. Molt especial.

Pedalo perdut entre els meus pensaments, quan després de deixar enrere un sugerent camp de carxofes contemplo de nou l’Oceà Atlàntic.

Després d’unes quantes pujades i baixades, arribo a Saint-Pol-de-Léon. Aquesta petit poble, situat en una de les badies més boniques del nord de la Bretanya Francesa, té la catedral amb el campanar més alt de la regió. Els seus 78 metres fan que sigui visible des de pràcticament qualsevol punt de la localitat. Així que quan arribo a les afores, només haig d’aixecar el cap per saber on és el centre del poble.

Visito la plaça central, on hi ha certa activitat turística, i per fi inicio els últims kilòmetres fins a Roscoff. El soroll del mar i la brisa marina m’acompanyen mentre segueixo pedalant.  Només m’haig de deixar portar…

L’interior de la Bretanya Francesa amb bicicleta: Roscoff, la porta d’entrada a la costa bretona

Arribo a Roscoff desbordat d’emoció. I la primera impressió d’aquest poble pesquer m’ofereix la millor benvinguda a la costa bretona. Les gavines entonen la millor melodia de fons que m’hauria pogut imaginar per posar fi al meu recorregut per la Velodyssée. Després de quasi 900 kilòmetres per aquesta fantàstica ruta. Després d’haver sentit la màgia del litoral de la costa atlàntica i la tranquil·litat del Canal de Nantes a Brest, entrant a Roscoff m’impregna l’olor a sal de la costa de la Bretanya Francesa.

Camino pel passeig marítim del poble, mentre el port es tenyeix del daurat de les últimes llums del dia, fins que m’endinso per algun dels carrers cèntrics del poble. I no em puc resistir a entrar a una de les famoses Creperies del centre. Portava dies pensant amb les delicioes galettes bretones i avui és el dia ideal per degustar-ne una. Celebro que he arribat a la costa bretona i que el recorregut que m’hi ha portat ha estat fabulós.

I amb la panxa plena, una impressionant posta de sol em prepara per tot el que la costa bretona m’oferirà mentre la recorri al ritme de les meves cames.

(Aquest post correspon al la tarda del dia 13 i al dia 14, 15  i 16 del meu viatge a França en bicicleta)