No ho vam fer expressament. Va ser casualitat. Però vam deixar pel final l’etapa més dura i punyetera de Carros de Foc. Acabaríem odiant les famoses tarteres, que pacientment ens esperaven per alentir-nos el pas. Pujaríem al punt més alt de la ruta. Travessaríem paratges esplèndids. I ens relaxaríem, després dels trams més tortuosos, conscients que estàvem a punt d’acabar la ruta.
Era l’etapa final. De Ventosa i Clavell fins a l’Estany Llong. I va ser espectacular.
La cinquena etapa de Carros de Foc no era la més dura (això tocava l’endemà, per acabar la ruta com cal…), però tenia un punt de cínica. L’objectiu del dia era caminar des del refugi de Colomers fins al de Ventosa i Clavell, on passaríem la darrere nit. Però si volíem completar la ruta completament i tenir, per tant, el segell dels nou refugis que la conformàvem, a mig camí hauríem d’agafar el desviament fins el refugi de Restanca. Això suposava fer un descens de més de 400 metres de desnivell per un camí força tortuós, que després hauríem de recorre en sentit contrari, per tornar de nou al punt des d’on havíem agafat el trencall. Però no ens importava. Sabíem que tota passa que féssim, per molt cansada que fos, ens conduiria cap a algun dels paratges màgics i singulars de la zona. Quines ganes teníem de que comencés l’espectacle!
Quina alegria de bon matí! Qui deia que llevar-se aviat és un problema? El problema és anar a dormir tard… Això pensàvem cada matí quan ens posàvem amb moviment, juntament amb els altres excursionistes. Tot i ser ben d’hora ens vam llevar entusiasmats. Carregats d’energia. Amb l’única pressa de, just abans d’esmorzar, sortir a gaudir del fantàstic entorn que envolta el refugi d’Amitges. Quina meravella!
Despertar-nos al refugi de J.M. Blanc va ser màgic. Sublim. Després d’una nit de força pluja, la calma i la boira inundaven l’ambient. Tot i això, el sol lluitava per fer acte de presència. I quan apareixia, a darrere de l’Estany Tort, ens regalava una llum preciosa. Una llum càlida que creava una reflexes perfectes a l’estany, oferint-nos una meravellosa escena, que va omplir-nos d’energia mentre esmorzàvem. De nou, frisàvem per començar a caminar. Ens esperava la tercera etapa de Carros de Foc, en la que avançaríem fins al refugi d’Amitges. De camí, també passaríem pel refugi d’Ernest Mallafré, ben a prop del famós Estany de Sant Maurici, però allà només hi faríem una curta parada.
Caminar. Caminar. I caminar. Aquesta és la gràcia de Carros de Foc. Avançàvem lentament per paisatges ben diferents, tots encantadors. I cada cop que albiràvem un nou pic, vall o estany fruíem d’alegria. Perquè ho estàvem aconseguint. Estàvem descobrint un racó preciós de Catalunya al ritme de les nostres passes.
Amb el murmuri dels excursionistes més matiners vam iniciar la primera etapa de les sis amb què faríem Carros de Foc. Per fi. Començàvem. I ho vam fer acompanyats d’un cel serè. On l’ataronjada llum del sol era l’única protagonista. Ens sentíem radiants, com el temps. El mal de genolls o d’esquena encara no havien aparegut. Així que estàvem impacients per iniciar la marxa.
Espontàniament. Així és com vam decidir a mitjans de maig que a l’estiu faríem la ruta de senderisme Carros de Foc, una ruta circular que uneix els nou refugis de muntanya que hi ha al Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici. No ens podíem imaginar tot el que ens depararia. Però és la gràcia de fer coses noves. Tot és sorprenent. I molt fantàstic.
El Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici amaga un dels paisatges de muntanya més bonics de Catalunya. Un territori inundat de preciosos estanys, de formes i colors molt diversos, i coronat per muntanyes pedregoses, que són els miradors ideals per contemplar la immensitat del parc.
Hi ha mil maneres diferents de descobrir el Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici, però una de les més emblemàtiques és realitzant el trekking de Carros de Foc. Una ruta circular que uneix els nou refugis que hi ha dins el parc nacional i que recorre paratges d’una bellesa espectacular. Poc a poc, s’ha anat consagrant com la gran clàssica del Pirineu. Una ruta de senderisme imperdible pels amants de la muntanya.
