Amb el murmuri dels excursionistes més matiners vam iniciar la primera etapa de les sis amb què faríem Carros de Foc. Per fi. Començàvem. I ho vam fer acompanyats d’un cel serè. On l’ataronjada llum del sol era l’única protagonista. Ens sentíem radiants, com el temps. El mal de genolls o d’esquena encara no havien aparegut. Així que estàvem impacients per iniciar la marxa.
Havíem decidit fer la Carros de Foc en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Per tant, la nostra primera etapa consistiria en anar del refugi de l’Estany Llong fins al refugi de Colomina. Uns dotze quilòmetres de longitud i sis-cents metres de desnivell. Era una etapa llarga, però sense massa dificultats. Consistia en ascendir fins al Coll de Delluí, avançar per la zona dels Estanys de Cubieso i Tort i, finalment, fer una última pujada fins al refugi de Colomina. Un tram perfecte per acostumar-nos al terreny de la ruta i per anar-nos posant a prova. Sobretot la nostra capacitat orientativa. Tot i que teníem el mapa de la ruta i l’aplicació de Carros de Foc, que contenia els mapes de cada etapa offline amb GPS, no sabíem si ens acabaríem perdent…
Amb tot aquest “instrumental” a punt vam iniciar la marxa. Però al cap de poques passes ja no sabíem cap a on anar. No trobàvem el camí per on començar! Si, molt ridícul. Sabíem que no som els mestres de l’orientació, però no esperàvem donar la nota tant aviat. Amb un últim intent de conservar la nostra dignitat, abans d’anar al refugi a què ens indiquessin la ruta, vam trobar el trencall que volíem. Ara sí! Començava l’aventura.
I com cada etapa, vam començar amb pujada. Perfecte per entrar amb calor mentre el sol acabava de sortir. Durant la pujada vam trobar-nos amb les primeres marques que indicaven el camí de Carros de Foc: estaques amb la punta de color groc o piles de pedres, que altres excursionistes havien construït amablement. Després vam arribar a una zona més planera on destacaven les agulles de Delluí i varis estanys, que reflectien amb precisió el seu entorn. Caminar per allà era preciós, però no massa còmode. El camí travessava una de les famoses “tarteres” de Carros de Foc. Trams del camí formats per enormes blocs de pedra, on enlloc de caminar havíem de saltar d’una pedra a l’altre. Tot un repte pel nostre equilibri. Passar d’una roca a una altra, amb el pes de la motxilla desequilibrant-nos, tenia el seu risc. Però ja ens hi podíem anar acostumant. En la majoria de les etapes les “tarteres” hi feien acte de presència.
Vam superar el primer tram de rocs sense danys aparents i, quan el camí tornava a ser més practicable, vam iniciar la pujada fins al Coll de Delluí. Les pujades sempre són dures, però la recompensa és major. Des de dalt, les vistes eren brutals. A una banda vèiem la zona pedregosa d’on veníem i a l’altre ens esperava un tram planer on l’estanys de Cubiesa, d’aigües ben fosques, era el gran protagonista. Aquesta era la màgia dels colls, separaven entorns ben diferents. Dos mons. I al arribar a dalt, sempre frisàvem per descobrir el que ens esperava a continuació.
Després del descens, el tram va ser molt senzill i agradable. No era un paisatge tant fascinant com els que havíem vist o veuríem, però s’hi estava de meravella caminant per allà. Era un paisatge pràcticament lunar, on els llacs s’anaven succeint, oferint-nos unes vistes encantadores.
Vam caminar pel voral de l’estany de Cubiesa, el de Mariolo i, finalment, el de l’Estany Tort. Estàvem impressionants per la gran quantitat de llacs que havíem vist en un sol dia.
Al arribar al final de l’Estany Tort, on hi ha uns antics rails de vagoneta, vam agafar el desviament cap a l’esquerre que ens portaria fins al refugi de Colomina. Un últim tram de pujada, d’uns vint minuts, ens va portar fins allà. El refugi es troba just al costat de l’Estany de Colomina. Les vistes eren impressionants!
Tot i això, el sol que ens havia acompanyat durant el dia, va abandonar-nos poc després d’arribar al refugi (sobre les tres de la tarda). Per això, vam estar poca estona explorant l’entorn del refugi.
Vam passar la tarda al menjador, entretinguts amb els diferents jocs de taula que hi havia. Mentrestant, anàvem veient com altres excursionistes amb els que havíem coincidit la nit anterior anaven arribant. Entre ells el John. Un filipí, que va arribar pràcticament a l’hora de sopar (a les set) amb una anècdota de concurs: al matí havia agafat el camí en sentit contrari. De manera que havia estat desfent el recorregut que havia fet el dia anterior. I no se’n havia adonat fins al cap de gairebé dues hores! Extraordinari. Va arribar dient no me siento las piernas, amb el seu accent asiàtic. Ja vam veure que els problemes d’orientació devien ser un mal comú entre els que fèiem Carros de Foc. O potser era culpa de la naturalesa que, de tant encisadora que era, ens feia baixar la guarda.