Caminar. Caminar. I caminar. Aquesta és la gràcia de Carros de Foc. Avançàvem lentament per paisatges ben diferents, tots encantadors. I cada cop que albiràvem un nou pic, vall o estany fruíem d’alegria. Perquè ho estàvem aconseguint. Estàvem descobrint un racó preciós de Catalunya al ritme de les nostres passes.
Va ser aquesta sensació la que va acompanyar-nos durant la segona etapa del trekking. El tram del refugi de Colomina al de Josep Maria Blanc era el més curt que faríem (no arribava a 7 km), però també ens va semblar un dels més bonics.
Després d’un bon esmorzar a base de torrades amb mel, vam iniciar la marxa. Vorejar l’Estany de Colomina va ser l’escalfament ideal pel que venia a continuació: molta pujada. Tot i ser el segon dia de la travessia ja havíem entès que els trams plans a Carros de Foc eren una utopia. Iniciar el dia amb una forta pujada era part de la rutina. Ja ho havíem assimilat. Al cap i a la fi, si en només 55 km havíem de fer 9.200 metres de desnivell, era ben clar el que ens esperava: ascensions ben prominents. Com la del Pas de l’Ós, que va posar-nos a prova de bon matí.
Un cop a dalt, les vistes d’una munió de llacs va ser la gran recompensa. Bé, la fantàstica visió dels llacs va ser la sorpresa agradable. La desagradable, com no, van ser les simpàtiques tarteres. Sabien que arribaríem i allà ens esperaven. Immòbils. Esperant cruspir-se algun turmell. Per sort, no els hi vam donar aquest plaer. Vam completar la segona pujada del dia fins al Coll de Capdella i, des d’allà, vam iniciar un tram de descens preciós.
Seguint el corrent del riu vam travessar una vall encantadora. De nou, tornàvem a caminar per un entorn ben verd, rodejats de rierols i estanys. Semblava difícil superar un paisatge així, però la bellesa de la ruta no tenia límits…
Després d’un parell de revolts, on la vegetació ens tapava la vista, vam arribar a un dels punts més impressionants de Carros de Foc. Sobraven les paraules. Simplement vam parar i vam quedar-nos meravellats. L’Estany Negre i l’Estany Tort, amb el Refugi de Josep Maria Blanc al centre, eren als nostres peus. Brutal!
A descendir fins al refugi vam trigar uns trenta minuts. Els temps no era perfecte. Però, als moments en què la boira desapareixia i la pluja ens donava algun respir, no vam dubtar en sortir a passejar. L’entorn del refugi ens va deixar impressionats. Caminar per allà era molt i molt màgic. I conscients del entorn on érem: un petit reflex del paradís, vam anar a dormir després d’un abundant sopar. Desitjàvem que la pluja i la intensa boira marxessin durant la nit. Demà tocava continuar i desitjàvem que el temps continués sent un còmplice dels paisatges…
Impressionant! Amazing!
Si! Els paisatges d’aquest racó del pirineu són espectaculars. Poder caminar per allà durant sis dies és molt i molt recomenable.
Hola Nois! Aquest any jo també faré el Carros de Foc i les vostres entradas amb fotos maravelloses van ser una de les fonts d’inspiració. Altres anys ja he fet etapes de la ruta amb amics, però aquest any faré el circuit sencer sol. Intentaré fer l’etapa Estany Llong-JM Blanc en un dia, en lloc de repartir-la en dues etapas. Per cert, si em permeteu una correcció, en aquesta entrada esteu confonent Colomina amb Colomers a tot arreu. Ja el títol está malament i al text també mencioneu Colomers quan realment és Colomina. Una abraçada!
Hola! Moltes gràcies pel comentari i per la correcció! Ja ho he corregit, espero no haver confós a ningú… 😅😅
Segur que t’encantarà. No hi ha res com passar uns dies a la muntanya… He llegit varia gent que fa l’etapa Estany Llong-JM Blanc, sobretot perquè l’etapa de Colomina a JM Blanc és força curta. Tot i que passar una tarda llarga a JM Blanc és un gustàs!
Que vagi molt bé la ruta! Aquest any està ben plena de neu! Una abraçada!! 😃😃