Despertar-nos al refugi de J.M. Blanc va ser màgic. Sublim. Després d’una nit de força pluja, la calma i la boira inundaven l’ambient. Tot i això, el sol lluitava per fer acte de presència. I quan apareixia, a darrere de l’Estany Tort, ens regalava una llum preciosa. Una llum càlida que creava una reflexes perfectes a l’estany, oferint-nos una meravellosa escena, que va omplir-nos d’energia mentre esmorzàvem. De nou, frisàvem per començar a caminar. Ens esperava la tercera etapa de Carros de Foc, en la que avançaríem fins al refugi d’Amitges. De camí, també passaríem pel refugi d’Ernest Mallafré, ben a prop del famós Estany de Sant Maurici, però allà només hi faríem una curta parada.
Durant l’inici del recorregut, que vorejava l’Estany Tort pel costat oposat per on havíem anat el dia anterior, vam avançar a pas de tortuga. Però aquest cop no va ser per culpa de la dificultat del camí, que era ben senzill. La culpa era de la bellesa de l’entorn. Cada poques passes necessitàvem parar i impregnar-nos del fantàstic paisatge que ens rodejava. Necessitàvem retenir-lo. La combinació del sol, la boira, les muntanyes, l’estany i el refugi era de postal. No ens hauria importat passar-hi allà tot el matí. Però encara que penséssim que aquelles vistes eren inigualables, també havíem après que la ruta tenia asos a la màniga. Per això, vam continuar caminant. Volíem seguir descobrint els paratges idíl·lics del Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici.
Després de deixar enrere l’hipnotitzant Estany Tort, vam iniciar una suau pujada mentre la boira ens inundava. En alguns instants teníem un camp de visió molt reduït. Aleshores, desapareixien les muntanyes i només ens concentràvem en trobar les fites (piles de pedres) que ens indicaven el camí correcte. Entre tanta boira, les possibilitat d’acabar perduts entre tants llacs, que ja eren altes per si soles, es multiplicaven. Però devíem estar molt inspirats, ja que no vam sortir-nos del camí en cap moment. A més, vam tenir la sort de veure un grup força nombrós d’isards, que entre l’espessa boira, semblàvem un miratge.
El camí senzill no va trigar a acabar-se. El tram final de l’ascensió fins el Coll de Monestero, una clar “V” entre els Pics de Peguera i el Pic de Monestero, tornava a ser un tram pedregós. Enormes blocs de pedra i una pujada pronunciada van posar-nos a prova. Podríem haver-los maleïts, ja que cada matí havíem de travessar trams com aquells, però volem ser justos. L’entorn per on passava el camí era encisador. De nou, una multitud de petits estanys ens acompanyaven mentre fèiem la cabra boja entre tanta pedra.
Quan la boira s’anava dissipant, vam arribar al Coll de Monestero. Des d’allà, vam haver de descendir per una pronunciada i relliscosa pendent en direcció la preciosa Vall de Monestero. La baixada no va ser fàcil, però la recompensa va ser enorme. Caminar per la Vall de Monestero va ser un gustàs. Precioses flors, rierols i llacs d’aigües cristal·lines ens meravellaven passa rere passa. I les vistes eren encara millors quan el sol sortia i podíem admirar els imponents cims pedregosos que ens envolàvem, d’entre els que destacaven Els Encantats. Els dos pics icònics del parc nacional.
Després de travessar un bosc, on varis gaigs van donar-nos la benvinguda, vam arribar al refugi d’Ernest Mallafré. Allà vam segellar el forfait (ja portàvem 4 refugis!) i vam aprofitar per menjar el pícnic que havíem comprat al refugi. Què bé que senta menjar envoltats de tanta naturalesa!
Amb les piles recarregades, vam reprendre la ruta fins al refugi d’Amitges. El camí des de Mallafré fins a Amitges és el trajecte entre dos refugis més senzill de Carros de Foc. Són només cinc quilòmetres a través de la pista per on passen els taxis 4×4 que pugen fins al refugi. Ara bé, les vistes són una meravella. Al llarg de la pujada vam poder admirar, entre d’altres, el famós Estany de Sant Maurici, Els Encantats i l’Estany de Ratera.
A quarts de quatre vam arribar al refugi. De nou, durant la tarda el temps va complicar-se, però no vam dubtar en sortir a descobrir l’entorn quan la pluja va calmar-se. Relaxar-nos admirant l’Estany d’Amitges, amb les majestuoses Agulles d’Amitges al costat, va ser la manera ideal d’acabar la jornada.
