Carros de Foc (VII): Sisena etapa, de Ventosa i Clavell a Estany Llong

No ho vam fer expressament. Va ser casualitat. Però vam deixar pel final l’etapa més dura i punyetera de Carros de Foc. Acabaríem odiant les famoses tarteres, que pacientment ens esperaven per alentir-nos el pas.  Pujaríem al punt més alt de la ruta. Travessaríem paratges esplèndids. I ens relaxaríem, després dels trams més tortuosos, conscients que estàvem a punt d’acabar la ruta.

Era l’etapa final. De Ventosa i Clavell fins a l’Estany Llong. I va ser espectacular.

Vam sortit del refugi quan el sol començava a aparèixer. Regalant-nos les llums ataronjades que tant trobaríem a faltar. Entre rierols, llacs i reflexos preciosos vam avançar a pas lleuger per la vall. Fins que vam deixar enrere l’Estany Gran de Colieto. Aleshores, van aparèixer els enormes blocs de pedra, disposats a posar a prova el nostre equilibri. I, juntament amb ells, la pujada. La combinació perfecte.

Per arribar fins al Coll del Contraix hauríem de suar la gota gorda. Ens esperaven uns dos quilòmetres i mig i cinc-cents metres de desnivell per arribar-hi. I pràcticament no hi havia camí. Bàsicament havíem d’anar pujant, mentre travessàvem un mar d’enormes blocs de pedra, i fèiem filigranes per no posar a prova la resistència de la nostra mandíbula. La primera part de la pujada no era excessivament difícil, però avançàvem molt lentament. Quanta pedra! Per sort, per animar-nos només havíem de girar el cap. Les vistes que teníem a les nostres esquenes eren de postal. O, més aviat, de pòster.

Superat el tram dels blocs de pedra. Vam arribar a l’última part de l’ascensió. Les enormes pedres que tant havíem maleït s’havien convertit en minúscules pedretes molt relliscoses. De manera que, si no vigilàvem on posàvem els peus, podíem fer una passa i retrocedir-ne tres.

Un últim esforç… I ja està! Vam plantar-nos al Coll de Contraix, a 2749 metres. Les vistes, des d’allà dalt, eren la gran recompensa.

Després d’una bona estona assaborint l’entorn que ens rodejava, vam iniciar la baixada. Durant la primera part, fins que no vam deixar enrere el preciós Estany de Contraix, el camí seguia sent molt pedregós.  Però un cop superat, vam poder acomiadar-nos definitivament de les maleïdes tarteres.

Els rierols i una exuberant vegetació van substituir els blocs de pedra, de manera que el camí era molt més practicable. El descens era considerable: 800 metres de desnivell en menys de cinc quilòmetres, però els paisatges per on passava el camí eren espectaculars. I conscients que la ruta començava a arribar a la seva fi, vam prendre-s’ho amb força calma. Perquè no hi ha res com una migdiada en entorns com aquells. Miréssim on miréssim tot era encantador.

Quan les cames ja començaven a fer figa i les esquenes maleïen el pes de la motxilla, vam arribar al refugi de l’Estany Llong. Allà havíem començat la ruta i, sis dies després, amb el darrer segell,  l’acabàvem. Havíem completat Carros de Foc! Però el millor no era això. Sinó la certesa de que havíem descobert un racó del món amb uns paratges encisadors. Havíem recorregut 55 quilòmetres fascinants. I havíem gaudit de la màgia de la muntanya. Dels seus colors. De les seves llums. De les albades i els capvespres. Havíem descobert el fascinant món de les rutes de senderisme. Una manera diferent de viatjar. Tranquil·la i captivadora.

Per això, mentre recorríem els onze quilòmetres des de l’Estany Llong fins al pàrquing de la Palanca de Molina, ja anàvem pensant amb futurs trekkings. Estàvem cansats, i alguns genolls ja ni responien. Però ens sentíem radiants, impregnats de naturalesa. I ja frisàvem per tornar a experimentar aquesta sensació de nou.