Quina alegria de bon matí! Qui deia que llevar-se aviat és un problema? El problema és anar a dormir tard… Això pensàvem cada matí quan ens posàvem amb moviment, juntament amb els altres excursionistes. Tot i ser ben d’hora ens vam llevar entusiasmats. Carregats d’energia. Amb l’única pressa de, just abans d’esmorzar, sortir a gaudir del fantàstic entorn que envolta el refugi d’Amitges. Quina meravella!
Després d’un dels millors esmorzars que vam tastar durant la Carros de Foc, vam iniciar l’etapa. L’objectiu era arribar fins al refugi de Colomers. Poc més de deu quilòmetres i uns nou-cents metres de desnivell acumulat. I, com sempre, sabíem que els paisatges canviants del Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici ens seguirien sorprenent.
Des del refugi d’Amitges, vam iniciar la pujada fins al port de Ratera. Només havíem de seguir les estaques, que durant aquest tram indicàvem perfectament el camí, i gaudir del fantàstic paisatge que ens envoltava. Durant l’ascens, vam haver de travessar alguns trams pedregosos, però en general el camí no era complicat. I era d’agrair. Així no havíem d’estar mirant el terra constantment i podíem fascinar-nos amb la naturalesa que ens rodejava. Al·lucinàvem amb el nombre d’estanys que veiem cada dia. I no era per menys, ja que el parc constitueix la zona lacustre més important dels Pirineus.
Durant la pujada vam tenir la sort de veure un grup de marmotes. Després d’uns dies on el temps no havia estat esplèndid, el cel era ben serè. Feia un dia esplèndid, i amb la sortida del sol les marmotes s’escarxofaven a les roques. Com els hi agrada prendre el sol… I, com ens agrada a nosaltres observar-les. Sense adonar-nos-en, vam passar gairebé mitja hora observant-les. Però a la muntanya les presses les marquen els núvols. I com que no n’hi havia ni un, teníem tot el temps del món.
Un cop vam arribar al Port de la Ratera, des del que es veia clarament el camí d’ascensió al Pic de la Ratera (un dels millors miradors del Pirineu), vam iniciar el descens pel Circ de Saboredo cap al refugi homònim. Vam travessar una zona de prats alpins preciosos, amb una multitud de rierols, llacs i moltíssima vegetació. Massa meravellats amb l’entorn que ens rodejava vam sortir-nos del camí. Així doncs, bona part de la baixada vam fer-la camp a través, fins que vam trobar de nou el camí poc abans d’arribar al refugi. Allà vam segellar el forfait i vam fer una parada abans d’iniciar la segona etapa del dia.
Un cop vam arribar al refugi, vam segellar el forfait i vam fer una parada abans d’iniciar la segona etapa del dia. Una estona de relax, entre tants llacs i prats, era el millor per agafar forces de nou.
Des del refugi vam iniciar un descens, passant pel costat del Lac de Baish, i després de superar vàries tarteres vam iniciar l’ascens fins al Coth de Sendrosa. Des de l’inici de la pujada vam sentir els aguts crits de les marmotes. Però no va ser fins al tram final que vam poder-les veure. Un cop a dalt, de nou vam quedar-nos captivats per la màgia dels colls. Ens fascinava la separació entre dos mons que es produïa allà dalt. Podíem admirar, des d’una perspectiva totalment diferent, el recorregut que havíem fet, i també descobrir el nou entorn per on caminaríem. Llàstima del vent, que sempre ens feia tornar a la realitat i ens recordava que havíem de continuar avançant.
Vam posar rumb cap al refugi de Colomers i després d’una pronunciada baixada, vam arribar a una zona planera. Des d’allà, el camí fins al refugi de Colomers era ben senzill. Transcorria per un terreny herbós, on les vaques hi pasturaven tranquil·lament. Poc després de les tres, ja vam arribar al refugi de Colomers, situat al costat de l’Estany Major de Colomers. Quin entorn tant fantàstic!
Aprofitant el bon dia, després d’haver descansat una mica les esquenes, vam sortir a investigar els camins més propers. Ben a prop del refugi hi vam trobar racons preciosos. I aprofitant que feia un dia esplèndid, vam quedar-nos allà. Ben apalancats. Gaudint de la tranquil·litat que es respira al mig de la muntanya. On la nostra única preocupació era saber què soparíem.
Per sopar, per cert, van portar-nos una mousse de xocolata esplèndida. 😉
