Ascensió al Mont Perdut en 2 dies

El Mont Perdut. Volíem trobar-lo. Sentir-nos minúsculs davant l’Escupidera. I ascendir els seus 3355 metres d’alçada, fins arribar al punt més alt del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut.

Però arribar al cim del Mont Perdut era només l’excusa per traçar un recorregut per un dels paratges més bonics dels Pirineus. Caminant entre fagedes, circs glaciars, precioses cascades i parets vertical. Contemplant les escultures del pas del temps.

Entre els diferents itineraris possibles, vam escollir el més popular: l’ascensió al Mont Perdut des de la Pradera d’Ordesa. Perfecte per fer-ho en dos dies i passar una nit al Refugi de Góriz, envoltats de cims escarpats.

L’espectacle estava assegurat. I si comencem a caminar?

Ascensió al Mont Perdut des de la Pradera d’Ordesa: Com arribar-hi?

L’arribada al pàrquing de la Pradera d’Ordesa, el punt d’inici del recorregut a peu, variarà segons l’època en què fem l’ascensió :

• Del 1 de juliol al 15 de setembre, per Setmana Santa i durant el Pont del Pilar no es pot accedir al pàrquing de la Pradera d’Ordesa amb cotxe particular. En aquests casos cal deixar el cotxe al pàrquing públic de Torla i agafar un bus fins a la Pradera. Preus del bus: 4,50 € anada i tornada. 3 € un sol trajecte. Horari del bus de Torla a la Pradera d’Ordesa:

• Fora del període anterior l’accés a la Pradera d’Ordesa amb cotxe particular sí que està permès i es pot deixar el cotxe allà.

Ascensió al Mont Perdut des de la Pradera d’Ordesa: Característiques de la ruta

Ascendir al Mont Perdut des de la Pradera d’Ordesa és fer un recorregut per alguns dels punts més icònics del parc nacional. Amb preciosos paisatges succeint-se, exposant un repertori difícilment imaginable.

Poc representen els números la majestuositat d’aquesta ascensió, però abans de començar, repassem una mica les característiques de la ruta:

Ascensió al Mont Perdut des de la Pradera d’Ordesa: Primer dia. Des de la Pradera d’Ordesa a Góriz pel Circ de Soaso

No havien passat  ni vint minuts des que havíem abandonat el bus al pàrquing de la Pradera d’Ordesa (sobre les deu del matí) quan vam endinsar-nos per una preciosa fageda. Envoltats d’arbres,  avançàvem mentre sentíem l’aigua del riu Arazas, que aniríem deixant a la dreta al llarg d’aquest popular i concorregut camí fins la cascada de la Cola de Caballo.

El bosc per si sol ja era un espectacle més que digne, però faltava l’harmonia de l’aigua. Primer la cascada d’Arripas, seguida de la Cascada de la Cueva i la Cascada del Estrecho. Ningú es resistia als seus encants.

Després d’haver-nos aturat a tots els miradors dels salts d’aigua, vam seguir caminant entre faigs. Trenta minuts més tard, vam abandonar definitivament el bosc. I va aparèixer la immensitat d’Ordesa. Les seves parets verticals  i impenetrables.

Seguíem caminant pel costat del riu, que fidelment ens mostrava els tresors que l’erosió havia esculpit. I no vam trigar a arribar a les sorprenents Gradas de Soaso. Cada poques passes trobavem un nou salt d’aigua, que se succeïen esglaonadament.

Se’ns feia complicat avançar sense aturar-nos cada poques passes. Sense saber on mirar. Tot era preciós. La Faja Pelay i la Punta de Tabacor limitaven el Circ de Soaso, per on caminàvem sentint-nos diminuts. I a la llunyania, amagat entre els núvols, sabíem que s’elevava el Mont Perdut.

Després de quatre hores de caminada (aprofitant que feia bon dia i que no teníem pressa, havíem fet moltes parades), vam arribar a la popular cascada de la Cola de Caballo. Aquest és el punt on la majoria de gent que fa la ruta d’un dia fa la volta. Però a nosaltres encara ens quedaven uns 2,5 kilòmetres i uns 400 metres de desnivell positiu fins al Refugi de Góriz.

Per ascendir fins al refugi des de la cascada hi ha dues opcions: agafar un camí més llarg que puja fent ziga-zaga (el Camí de les Mules) o bé ascendir per la zona de les Cavijas de Soaso, un camí molt més curt però més inclinat per on superarem una agresta paret amb l’ajuda de clavilles i cadenes.

Nosaltres vam optar per la segona opció. Ascendint amb precaució, segurs i a poc a poc, no vam tenir cap dificultat per superar les Clavijas de Soaso. És un camí apte per tothom que no tingui vertigen, però cal fer-lo amb compte.

Un cop a dalt, ens quedaven uns trenta minuts fins al refugi. Però abans de seguir caminant, necessitàvem aturar-nos. No per descansar. Sinó per immortalitzar la immensitat del Circ de Soaso. Els camins per on havíem avançat feia unes hores, se’ns presentaven minúsculs. I ja no diferenciàvem els salts d’aigua ni les flors que havíem deixat enrere feia uns kilòmetres. Des de dalt, tot quedava reduït a parets verticals, als contrastos de les pedres i la vegetació i al dramatisme del cel. Senzill però brillant.

L’últim tram de camí fins al Refugi de Góriz va ser senzill. Un ascens poc pronunciat fins al Circ de Góriz, on sobresortia el refugi. Tocava descansar, reposar forces amb el sopar deliciós que ens servirien i preparar l’ascensió de l’endemà.

Encara quedaven unes hores de claror. Els crits propers de les marmotes trencaven el silenci de la muntanya. Així que vam decidir anar a buscar aquests precioses mamífers tant característics dels Pirineus. Sense haver de caminar massa ja vam veure les primeres marmotes, sempre atentes a nosaltres, preparades per amagar-se al cau després d’emetre algun crit. I entre marmota i marmota, un petit mamífer va aparèixer a prop meu. Es movia ràpid, molt ràpid. Tan ràpid que em va costar uns segons poder veure-li la cara i descobrir sorprès que es tractava d’un preciós ermini. Increïble! No és gens fàcil trobar-se amb ermini a la muntanya…

Les últims llums del dia van tenyir de tons càlids els núvols i els pics de les muntanyes que circumdaven el Circ de Góriz. Poc a poc els paisatges es van anar desdibuixant, des de l’horitzó fins al nostre davant, deixant pas a milers d’estrelles. Era el moment d’anar a descansar. Amb la tranquil·litat de qui sap que l’endemà es despertarà a la muntanya.

Ascensió al Mont Perdut des de la Pradera d’Ordesa: Segon dia (I). Del refugi de Góriz al cim del Mont Perdut

Després d’un gran sopar la nit passada i un esmorzar senzill però abundant, vam començar a caminar poc abans de les vuit del matí. Començant a pujar a poc a poc, mentre resseguíem la llum del sol, que quan es deixava veure entre els núvols que intentaven conquerir el cel pintava de colors màgics les muntanyes del Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut.

Sense perdre el camí de vista, ben marcat amb fites de pedres, anàvem guanyant alçada. Encara no veiem el Mont Perdut, però les vistes eren cada cop més impressionants. Encara que no teníem panoràmiques perfectes, ja que els núvols i la boira s’anaven aproximant a nosaltres cada cop més…

El vent també bufava amb força i ens recordava que a la muntanya sempre hi pot fer fred. Vam deixar enrere algun rierol i petit salt d’aigua, fruit del desglaç de la neu que encara sobrevivia a les temperatures de l’estiu. El camí seguia pujant, sense pausa, i en alguns trams calia grimpar entre roques. El camí ens posava a prova, i el temps anava empitjorant cada cop més…

La boira ens va inundar, quan ja ens faltava poc per arribar a l’Escupidera i afrontar l’ascensió final. Per sort, el camí era ben clar, i encara que veiem a pocs metres de nosaltres, les fites de pedres i la gent marcaven clarament per on havíem de continuar. I vam seguir caminant tranquils, esperant que la boira marxés, esperant que el pic del Mont Perdut aparegués per fi davant nostre.

Vam arribar davant del Llac Gelat, quasi a 3000 metres d’alçada, immersos en la densa boira. No veiem el llac ni el Mont Perdut. Però necessitàvem seguir caminant per evitar que el vent ens deixés petrificats. Sabíem que el vent també mou la boira. I desitjàvem que ho fes en la direcció correcte, que ens obris les vistes.

Grimpant de nou entre roques, avançant com podíem, vam seguir apropant-nos a la famosa (i en alguns casos letal) Escupidera. El camí era lent, però no pujava massa. La forta pujada quedava reservada pel tram final. Quan vam aixecar el cap de nou, la boira havia desaparegut una mica. Ja podíem veure el Llac Gelat i l’Escupidera. I al cap de res el Mont Perdut va emergir de la boira! Encara ens faltava una bona pujada…

Vam alçar la vista davant l’Escupidera, analitzant el seu fort pendent. Era el tram més dur de l’ascensió al Mont Perdut, però durant l’estiu no tenia la perillositat de l’hivern, quan a causa de la neu i el gel una relliscada pot ser letal, ja que es converteix en un tobogan que acaba en un precipici. A l’estiu, quan a desaparegut la neu i no són necessaris els grampons, l’Escupidera es converteix en una tartera.

El vent bufava cada cop més fort, fent-nos perdre la sensibilitat a les mans i la cara. La gran quantitat de roques dificultava la pujada, fent-nos retrocedir cada poques passes. Havíem de superar uns 200 metres d’alçada per uns 400 metres de longitud. La inclinació era important. Però era major la recompensa.

Des del final de l’Escupidera només ens faltava completar el senzill camí fins al cim del Mont Perdut. Havíem superat la pitjor part. Arribar a dalt era qüestió de minuts…

El fred, la boira i el vent no van deixar-nos ni un moment de descans. Unes dues hores i tres quarts després d’haver sortit del refugi de Góriz, finalment érem al cim, a 3.355 metres sobre el nivell del mar. Tenint sota els nostres peus la muntanya calcària més alta d’Europa. Però la densitat de la boira no ens deixava veure res. Poca cosa més que la senyal que indicava el punt més alt de la muntanya.

Ens hauríem d’imaginar la majestuositat dels Pirineus que, quan fa bon dia, es pot assaborir des de dalt del Mont Perdut. No veuríem l’Aneto. Ni la Vall d’Aran. Però no ens podíem queixar. El camí fins al cim havia estat espectacular. I la boira no tenia prou força per també inundar l’emoció del moment. Ho havíem aconseguit.

Ara tocava baixar. I seguir assaborint els paisatges del Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut.

Mentre baixàvem per la tartera de l’Escupidera, la boira es va obrir de nou, sorprenent-nos amb la majestuositat i perfecció geomètrica del Cilindro de Marbore, que sobresortia darrera el Llac Gelat. Sabíem que el camí encara ens continuaria sorprenent. Sabíem que la muntanya té molta més vida que les seves plantes i animals…

Per això la baixada, tot i ser pel mateix recorregut que la pujada també ens va semblar preciosa. Vam seguir aturant-nos per fotografiar els paisatges, els seus colors canviants quan pràcticament no hi havia núvols. Tot era molt bonic. I volíem retenir-ho.

Sobre la una vam arribar de nou al Refugi de Góriz. El moment ideal per fer una parada, dinar i per recollir les coses que havíem deixat a les taquilles. L’escalfor del sol era reconfortant. I ens hauríem posat a fer la migdiada si no haguéssim hagut de continuar fins a la Pradera d’Ordesa.

Després d’una hora de descans, tocava seguir descendint. Però abans de començar a caminar de nou, una nova sorpresa ens esperava… De nou vam veure un ermini a les proximitats del refugi! I també un ratolí de camp!

Ascensió al Mont Perdut des de la Pradera d’Ordesa: Segon dia (II). Del refugi de Góriz a la Pradera d’Ordesa per la Faja Pelay i la Senda de los Cazadores

El descens des del Refugi de Góriz fins al pàrquing de la Pradera d’Ordesa encara ens portaria unes quatre hores de caminada. I encara que no ens hauria importat tornar a passar pel mateix camí que havíem seguit durant la pujada fins al refugi, contemplant de nou els preciosos salts d’aigua i fagedes que tant ens havien impressionat, vam optar per baixar per un camí diferent. Un camí panoràmic, que ens permetria contemplar a vista d’ocell els terrenys per on havíem estat caminant. Baixaríem per la Faja Pelay i la Senda de los Cazadores.

La primera part de trajecte fins a les Clavijas de Soaso va ser la mateixa. Un cop allà, ja no vam descendir per les clavilles, sinó que vam optar pel Camí de les Mules, que descendia més lentament. Poc a poc ens anàvem apropant al Circ de Soaso i a la Cascada de la Cola de Caballo. No ens cansàvem d’aquests paisatges.

Al final del Camí de les Mules podíem seguir baixant fins al Circ de Soaso, o bé agafar el camí que pujava de nou cap a l’esquerre. Enfilant-se cap a la Faja Pelay. Portant-nos de nou a prop dels núvols, que s’anaven enfosquint cada cop més.

Vam tombar a l’esquerre, allunyant-nos del Circ de Soaso, que novament s’estenia sota els nostres peus. Però si giràvem el cap encara podíem veure els salts d’aigua i a l’horitzó apareixien els tres cims més mítics de la zona: el Pic de Añisclo, el Cilindro de Marbore i el Mont Perdut.

El camí que travessa la Faja Pelay és ben pla, i avança a uns 2000 metres d’alçada sobre el nivell del mar, deixant tota la baixada concentrada pel final. Tota la nostra atenció, les nostres mirades, anaven dirigides a la immensitat dels paisatges que s’obrien sota els nostres peus. Després de deixar enrere el Circ de Soaso, la Vall d’Ordesa va aparèixer davant nostra.  Les vistes eren al·lucinants!

Les parets verticals de la Faja de Tobacor i la Faja Canarellos ens recordaven des de l’altre banda de la vall que seguíem caminant a una alçada considerable. Una alçada que es va fer encara més evident quan vam arribar al Mirador de Calcilarruego. A 2000 metres d’alçada, Ordesa se’ns mostrava majestuosa. Les vistes eren impressionants. I ens va costar deixar-les enrere.

Al abandonar el mirador, venia la part més dura del camí: la Senda de los Cazadores, que ens portaria fins al pàrquing de la Pradera de Ordesa. Ens esperava una baixada considerable: 650 metres de desnivell en 2 kilòmetres de longitud, que seria l’última prova de foc pels nostres genolls. Va ser una baixada dura, sobretot després de tot el que portàvem caminat durant el dia, però les vistes panoràmiques i la màgia del bosc anestesiaven el cansament. L’energia de la muntanya és inacabable, i portàvem hores nodrint-nos-en.

Ja no quedava res. El camí va anar perdent inclinació, el bosc es va anar obrint i la Pradera d’Ordesa va aparèixer davant nostra. S’acabava la ruta. Envoltats de muntanyes ens acomiadàvem del Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut. Havent ascendit al cim més mític d’aquest territori. Havent caminat entre paisatges espectaculars.

Material bàsic per completar l’ascensió a l’estiu

• Unes bones botes de muntanya.
• Una motxilla de com a mínim 45 litres (contant que es fa l’ascensió amb dos dies).
• Si no s’ha reservat llit al refugi, una tenda de campanya.
• Si encara hi ha neu a l’Escupidera, grampons i piolet. Són imprescindibles per caminar amb seguretat per l’Escupidera. (Trucant al refugi de Góriz us diran si són necessaris).
• Roba d’abric, el més lleugera possible, ja que a mesura que es guanya alçada les temperatures baixen…
• Menjar i aigua suficients. Són moltes hores caminant, així que les barretes energètiques i els fruits secs són perfectes per calmar la gana.
• Protecció solar: crema, ulleres i gorra.
• Farmaciola de primers auxilis.
• Mapa, descripció de la ruta i una brúixola. No és una ruta complicada, però a la muntanya sempre cal portar el material per poder-se orientar en tot moment.
• Track GPS. El podeu descarregar seguint els següents enllaços:
  • Track GPS Pradera d’Ordesa fins al Refugi de Góriz pel Circ de Soaso: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9931523
  • Track GPS Refugi de Gortiz fins al Mont Perdut: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9968379
  • Track GPS Refugi de Góriz fins la Pradera d’Ordesa per la Faja Pelay i la Senda de los Cazadores: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1766918

Enllaços útils:

• http://www.montanasegura.com/guias/monte_perdido/ (Ideal per planificar una ascensió al Mont Perdut segura.)
• http://www.goriz.es/ (Web del Refugi de Góriz)