Muntanyes de llibertat: Del càmping Bordes de Graus al refugi de Certascan

La nostra experiència fent la Carros de Foc, el nostre primer trekking de varis dies pels Pirineus, va ser tant enriquidora, fascinant i màgica, que al tornar ja estàvem investigant quina seria la nostra propera ruta. Les expectatives eren altes. Volíem seguir sorprenent-nos. Recórrer els tresors de la muntanya. Així que no va ser fàcil decidir-nos. Mentre barallàvem vàries possibilitats, vam descobrir una nova ruta que va atrapar-nos des del primer moment…

Muntanyes de llibertat. Muntanyes. Llibertat. El nom no podia cridar-nos més l’atenció. I després d’investigar una mica, aquest trekking va seduir-nos completament. Pel que significava, veuríem i sentiríem, muntanyes de llibertat va ser la ruta escollida. Sabíem que no ens decebria…

Havia arribat el moment de penjar-nos les motxilles. Muntanyes de Llibertat és una ruta circular, així que es pot començar des de qualsevol dels pobles per on passa: Tavascan, Aulus-les-Bains o Bidous. Per nosaltres, venint de Catalunya, la millor opció era anar a Tavascan. Concretament al Càmping Bordes de Graus, el punt de partida de la travessia.

Després de fer-nos amb el forfait i el mapa, ja ho teníem tot a punt. Ens moríem de ganes de començar a recórrer els 63,3 kilòmetres que conformen aquesta ruta. Frisàvem per conèixer els inhòspits racons del Parc Natural de d’Alt Pirineu, al Pallars Sobirà, i del Parc naturel régional des Pyrénées Ariégeoises, a França. Ens esperaven paisatges de contrastos, una fauna sorprenent i històries colpidores. Per començar, només havíem de seguir les indicacions cap al Refugi de Certascan, on dormiríem després de la primera etapa.

Primera etapa de Muntanyes de Llibertat: Del càmping Bordes de Graus al refugi de Certascan

Pas a pas, vam endinsar-nos a les muntanyes, allunyant-nos de les carreteres i les civilitzacions. Refugiats per l’ombra de la vegetació, vam seguir el riu de Noarre, que va portar-nos fins a les Bordes de Noarre. Al mig d’un preciós prat, i envoltades de muntanyes, aquestes cases de pedra encara es conserven perfectament. Anys enrere, els veïns de Tavascan hi pujaven a viure a l’estiu mentre cuidaven els ramats. Actualment, ja no hi ha gaire activitat, però algunes famílies pugen a passar-hi uns dies envoltats de naturalesa.

La ruta seguia per l’interior d’una pineda, on la pujada ja es va començar a notar. Tocaria pujar i pujar  fins que arribéssim al pic de Certascan (2.853 metres), el sostre de Muntanyes de Llibertat. Però per arribar allà encara ens quedaven uns quants kilòmetres…

Era el primer dia. Estàvem pletòrics. Expectants pel que ens esperava. Per això, encara que la pronunciada pendent que vam haver de superar per arribar fins al Forat de Guerossos ens va fer suar, no vam parar massa estona. La vegetació començava a obrir-se, ja sentíem alguns rierols i intuíem els estanys que ens esperaven.

Una nova pujada va portar-nos fins a la Pleta de Guerossos. Un majestuós prat alpí, engalanat per innumerables flors i rierols. Des d’allà, podíem contemplar la majestuositat dels paratges de l’Alt Pirineu, enlluernats pel radiant sol que ens acompanyava.

L’entorn enamorava, però el camí ens seguia posant a prova. Una nova pujada, aquest cop entre roques que ens obligaven a grimpar una mica, va  ser el preludi de la Pleta Vella. Allà, elegant i solitari, el primer estany de la ruta ens donava la benvinguda. I ens convidava a refrescar-nos.

Amb la melodia de fons dels corrents d’aigua, vam seguir guanyant alçada. A mesura que ascendíem, anàvem descobrint els successius Estanys Blaus, amb unes preciosos aigües que feien honor al seu nom. Des d’allà, ja podíem contemplar el Pic de Certascan. Superior als altres cims de la perifèrica, les vistes que ofereix són espectaculars. Havia arribat al moment d’atacar-lo!.

Deixant els Estanys Blaus a les nostres esquenes, després d’un ascens constant però no massa pronunciat, vam arribar al Coll de Certascan. Allà el vent bufava amb força. Mostrant-nos l’esperit salvatge de la muntanya. I ens convidava a buscar resguard.

Ens faltaven dos-cents cinquanta metres de desnivell per coronar el pic. I el camí ja no era tant agradable com fins el moment. La inclinació era major i, a més, era força relliscós. Res que no es pogués solucionar avançant a poc a poc. A dalt ens esperava una enorme recompensa. Unes vistes que ens retornarien tota l’energia. No quedava res. Quatre passes (o més aviat, grimpades entre roques). Ja érem al cim! La panoràmica era fascinant. Muntanyes i més muntanyes s’alçaven elegantment davant nostra, però totes les mirades es dirigien cap a les blaves aigües de l’Estany de Certascan, el llac natural més gran dels Pirineus.

Mentiríem si diguéssim que no estaven cansats. El pes de la motxilla, que no portàvem des de feia un any, començava a passar-nos  factura. Ja no avançàvem amb la brillantor del matí. Però seguíem apreciant i gaudint de la bellesa del paisatge. Que continuava sent meravellós. Va ser un moviment el que va fer-nos oblidar tots els mals. A la llunyania vam albirar un animal i, després d’acostar-nos-hi lentament, vam descobrir que es tractava d’una cabra salvatge ibèrica (Capra pirenaica). Una cabra salvatge al Pirineu! Aquesta espècia, extingida fa més d’una dècada als Pirineus, ha estat reintroduïda durant els darrers anys. Així que poder-ne veure alguns exemplars en llibertat per les nostres muntanyes va suposar-nos una gran alegria.

Vam passar una estona fotografiant les cabres, abans d’iniciar els últims kilòmetres fins al refugi. Poc després de les cinc vam arribar allà. Dormir a la muntanya, respirant natura i llibertat, ens encanta. I més, en racons tant bonics com el de l’Estany de Certascan. Ja havíem contemplat la primera etapa de Muntanyes de Llibertat i vam anar a dormir conscients de que a l’endemà ens esperava l’etapa reina. Una etapa que, com a mínim, seria cansada. Per sort, també estàvem convençuts de que seria preciosa.