(Aquest és un post personal, que no té res a veure amb viatges.)
La Pretty feia temps que no pesava més de 3 kg. El seu pèl, blanc i voluminós, dissimulava el seu cos cada cop més petit. Ara, només ens queden les seves cendres a una petita urna de fusta. No deuen pesar ni cent grams. Els animals se’n van i no deixen res a enrere. Ni objectes, ni problemes. Només records plens d’amor, sinceritat i puresa.
Encara segueixo esperant a la Pretty cada cop que entro a casa. L’espero caminant pel passadís lentament, com feia últimament, però sense perdre la bona costum de venir-me a saludar. Era la millor benvinguda.
Encara l’espero al matí, quan sona el despertador. Era el meu bon dia. El primer que feia cada dia era acompanyar-la a menjar. Perquè a ella, encara que sempre tenia menjar disponible, li agradava estar acompanyada mentre esmorzava. Sempre va ser la mimada de la casa.
Se’m segueix fent estrany quan estiro la manta i no ve ràpidament a estirar-se. Les mantes eren la seva debilitat. I era la millor manera de tenir-la ben a prop al sofà, mentre ella ronronejava pel simple fet d’estar estirada a la manta amb companyia.
Durant 17 anys la Pretty va anar creant costums. Les seves rutines. Unes costums que durant els últims mesos va anar perdent. I vam ser nosaltres qui vam instaurar-li les noves rutines: com donar-li hidracare cada poques hores o anar-la a tocar tan sovint com ella tenia costum de reclamar carícies. També trobo a faltar això, cuidar-la com es mereixia.
La Pretty va arribar a casa quan jo tenia nou anys, i em fa fer el nen més feliç del món. Amb pocs dies ja ens havia enamorat a tots. Em va acompanyar mentre feia els deures durant la primària, i estudiava pels exàmens de l’ESO, el batxillerat i la universitat. Sempre trobava un racó suficient a la taula per estirar-se.
Com tots els gats, la Pretty no va canviar el món. Va influir en la vida de molt poques persones. Però a nosaltres ens va canviar el dia a dia a casa. Va canviar la llar. Ens va omplir d’amor i generositat. I es va deixar cuidar i estimar.
Ara només ens queden els seus records. El record de la seva mirada d’ulls verds, del so del seu ronroneig, del tacte del seu pèl suau. Uns records plens d’amor i gratitud. I que, els que l’estimàvem i seguim estimant, no oblidarem mai.
Gràcies Pretty per ser tan especial per mi.
Que encertat tot el que dius…avui ja fa 3 mesos que ens va deixar, pero ella segueix viva en els nostres cors
Hem tingut la sort de tenir dues gatetes meravelloses que ens han donat molt bons moments i ens han fet molta companyia, cadascuna amb les seves coses: la Pretty i les mantes, les seves estades a la pica, les seves pasejades x sobre els teclats…i la Sai amagant-se darrera la tele, pujada hores a la taula mirant l’horitzo, amb les clinex quan era petita….pero les dues ens han deixat i ens ha quedat un gran buit ara q ja no hi són. Les estimarem sempre i sempre les tindrem al nostre cor. Gracies Pri i Sai x tot el q ens heu donat!! Us estimem