Parc Nacional Lauca: com arribar i visitar-lo

Ubicat a més de 4.000 metres d’altitud, el Parc Nacional Lauca és un dels destins més escènics de l’altiplà de Xile. Es troba ben a prop de la frontera del Perú i Bolívia, i causa de la seva ubicació remota és molt menys conegut i visitar que l’àrea de San Pedro d’Atacama. Però després d’haver passat allà uns dies durant el meu viatge a Xile per lliure, puc afirmar que és un dels parcs nacionals més sorprenents del país.

Visitar el Parc Nacional Lauca és descobrir un territori de volcans que superen els sis mil metres d’altitud i de llacunes que fidelment reflecteixen el paisatge. A més, els característics aiguamolls andins, anomenats bofedals, s’estenen entre les valls solitàries. En aquesta natura verge, on només hi ha petits pobles solitaris, hi habiten més de 150 espècies d’ocells i alguns mamífers tan emblemàtics com el puma, la vicunya i la viscatxa. A part, a aquest parc nacional també hi viuen diversos exemplars del gat dels Andes, un amenaçat felí salvatge molt complicat d’albirar.

Visitar el Parc Nacional Lauca: informació pràctica

Com arribar al Parc Nacional Lauca?

Per arribar fins al Parc Nacional Lauca primer cal dirigir-se fins a Arica, la ciutat més al nord de Xile i que es troba a menys de 10 kilòmetres de la frontera amb el Perú. Fins a Arica s’hi pot arribar amb cotxe, amb bus nocturn i també amb avió.

Després, per anar des d’Arica fins al Parc Nacional Lauca és necessari anar-hi amb transport privat, ja que les opcions de transport públic són molt escasses. En cas de no tenir cotxe propi, el més recomanable és llogar un cotxe. Alternativament, també es pot contractar algun tour per visitar el Parc Nacional Lauca des d’Arica.

La ruta que connecta Arica amb el Parc Nacional Lauca és la CH-11, una ruta que s’endinsa per la província de Parinacota i que arriba fins a la frontera amb Bolívia. De fet, aquesta carretera forma part de la ruta internacional que uneix Arica amb la Paz, la frontera més important del nord de Xile. Això fa que hi hagi molt trànsit de camions, i que sigui habitual trobar bastantes cues.

A més, actualment hi ha molta més cua perquè estan reconstruint la carretera, així que es produeixen talls de la circulació en alguns moments del dia. Per això, abans de fer aquest trajecte et recomano preguntar a la gent local o buscar informació per saber quin és l’horari dels talls.

El tram des d’Arica fins a la primera parada del Parc Nacional Lauca dura unes 2 hores i 45 minuts, sempre que no hi hagi cua ni obres. En general, sempre es va més lent, i és habitual trigar entre 3 hores i mitja i 4 hores.

Quant costa visitar aquest parc nacional?

L’entrada al Parc Nacional Lauca és gratuïta i no està regulada. Per tant, es pot entrar lliurement al parc.

Això sí, és important conduir només per les carreteres i pistes habilitades i caminar només pels camins designats. En cas de voler fer algun cim, és molt aconsellable contractar un guia de muntanya local, ja que les condicions d’altitud i climàtiques poden ser molt complexes.

On dormir al Parc Nacional Lauca?

Donada la llunyania d’aquest parc nacional, per poder-lo visitar amb calma i tenir temps de visitar les àrees de conservació adjacent, el millor és passar un parell o tres de nits dormint a la zona. El millor lloc on dormir és el petit poble de Putre, la capital de Parinacota, situat a 3.600 metres d’altitud.

El poble de Putre té uns 2.500 habitants i hi ha diversos allotjaments on dormir. Et recomano l’Hotel las Vicuñas o també el Terrace Lodge.

Jo vaig anar a Putre amb el meu Honda Pilot camperitzat, i vaig dormir al cotxe. Això sí, donat que a aquest poble no hi ha cap zona massa adient per pernoctar, vaig demanar permís als propietaris de l’Hotel las Vicuñas per dormir al seu pàrquing. Em van deixar sense posar-me cap impediment, i també vaig poder fer servir les dutxes i lavabo pagant $10.000 CLP.

Quina és la millor època per visitar el Parc Nacional Lauca?

Es pot visitar el Parc Nacional Lauca durant tot l’any, ja que aquesta zona de Xile és bastant àrida. Anualment sol ploure uns 250 mm, que es concentren sobretot entre els mesos de desembre i març.

La temperatura mitjana a l’hivern (de finals de juny a finals de setembre) és d’uns 12 °C durant el dia i -10 °C a la nit. Per altra banda, a l’estiu la temperatura mitjana és d’uns 20 °C i a la nit sol baixar fins als -2 °C.

En cas de voler fer alguna activitat d’alpinisme, i ascensions a alguns dels volcans del parc nacional, aleshores és molt millor visitar-lo durant els mesos d’hivern austral (de juny a setembre). Encara que les temperatures són més baixes, les condicions climàtiques acostumen a ser més estables, amb menys precipitacions i vent.

Què fer i veure al Parc Nacional Lauca

A causa de l’altitud (més de 4.000 m.s.n.m), el fred clima i les condicions meteorològiques adverses, la manera més habitual de conèixer aquest parc nacional és amb cotxe, conduint per la carretera que el travessa.

És una carretera asfaltada, ja que és la mateixa carretera que es dirigeix a la frontera amb Bolívia, és a dir, la carretera internacional CH-11. Es tracta d’un recorregut molt escènic, i val la pena conduir a poc a poc i gaudir de les vistes. A més, es poden fer diverses parades, per tal de fer petits camins a peu (menys d’1 kilòmetre) i apreciar les vistes des dels miradors.

Aquests són els punts on et recomano parar al llarg d’un recorregut pel Parc Nacional Lauca:

1. El bofedal de Las Cuevas

Sortint des de Putre, el bofedal de Las Cuevas és la primera parada on admirar la bellesa del Parc Nacional Lauca. A aquest punt hi ha un senzill camí de menys d’1 kilòmetre, que permet admirar la zona dels bofedals i també una zona de roques. Als bofedals és habitual veure-hi vicunyes i a les roques acostuma a haver-hi viscatxes.

2. El mirador a los Payachatas

A un tram molt recte de la carretera CH-11, el primer mirador es troba a una extensa àrea de bofedals on es poden admirar els volcans del Parc Nacional Lauca.

3. Bofedal de Parinacota

Una mica més endavant, encara que no hi ha cap mirador establert, és molt recomanable parar a prop del Bofedal de Parinacota. Allà hi ha algunes llacunes i és habitual veure grups de vicunyes amb el volcà Parinacota al fons. Una estampa plena de màgia.

4. Parinacota

Passat el bofedal, hi ha una petita carretera que va fins al poble de Parinacota. Aquesta històrica localitat, ubicada a una altitud de 4.430 metres, és el poble més alt de Xile. És molt recomanable passejar per allà, i admirar la tradicional església andina del poble. A prop d’aquest poble també hi ha una zona de roques on hi ha vizcatxes i, els més afortunats, han pogut veure el gat dels Andes.

5. Mirador de Cotacotani

Seguint la carretera CH-11 s’arriba al mirador de Cotacotani, un imprescindible que visitar al Parc Nacional Lauca. Es té una panoràmica fabulosa de la llacuna Cotacotani amb el volcà Parinacota i Pomerape al fons. És un lloc d’una bellesa sublim. Això sí, per apreciar encara més el paisatge, és molt recomanable baixar del cotxe i caminar per la part baixa del mirador. Allà hi ha bastants exemplars de llareta, una planta andina que només es troba a la puna dels Andes. Aquesta planta creix molt lentament i és molt longeva, de manera que alguns dels exemplars que es poden veure tenen més de 3.000 anys.

Sortint des d’aquest mirador també es pot fer aquest sender lineal (són uns 10 km en una sola direcció) que s’apropa fins a la llacuna i finalitza a prop de Parinacota. Ara bé, a la part final del recorregut passa per alguns terrenys privats on de vegades no es pot passar. Per això, abans de fer-lo et recomano preguntar a Putre sobre l’estat actual del camí.

6. Mirador del Lago Chungará

El mirador del Lago Chungará, és l’últim mirador del Parc Nacional Lauca i és un dels més impressionants. A part de parar al mirador, et recomano molt apropar-te fins a la vora del llac (es pot baixar conduint fins aquí). Des del costat del llac es pot apreciar la imponent figura del volcà Parinacota, que durant les albades i capvespres acostuma a reflectir-se a les aigües del llac. Allà, també és una bona zona per veure alguns exemplars de fotja andina, que crien a aquest llac. A part, val la pena conduir una mica més fins a la Guardería del Lago Chungará, on hi ha un petit sender interpretatiu per fer a peu.

Millors tours pel parc nacional Lauca

Com ja he comentat, el Parc Nacional Lauca no té massa senders i el cotxe és la millor manera per recorrer la seva extensió i anar fent parades pels diferents miradors. Anar per lliure és molt més còmode i permet tenir molta més llibertat, així que l’opció d’anar amb cotxe propi o llogar un cotxe és la més aconsellable. Això sí, cal tenir present que a Putre no hi ha benzinera, així que en molts casos és necessari portar algun bidó de benzina addicional per poder tenir marge.

En cas de preferir fer la ruta amb un guia, també es pot contractar una ruta d’un dia pel Parc Nacional Lauca, sortint des de Putre. En aquests casos es fa el mateix itinerari que es faria per lliure, però amb moltes més explicacions per part del guia.

Pel que sí que seria imprescindible un guia local seria per activitats d’alpinisme. Ascendir alguns dels volcans de la zona, com el Parinacota, és una activitat per la qual cal estar ben preparat. No només perquè s’arriba fins als 6.000 metres d’altitud, també perquè no hi ha camins marcats i les condicions meteorològiques poden ser molt dures. Per fer alguna activitat d’aquest estil, et recomano contactar amb l’agència local Putre York.

Altres punts interessants a prop del Parc Nacional Lauca

Des de Putre, a part de visitar el Parc Nacional Lauca, es poden conèixer altres reserves naturals i paisatges de l’altiplà andí xilè. Són llocs força inhòspits i molt poc turístics, però que també val molt la pena visitar.

En concret, els dos punts més destacats per visitar, des del meu punt de vista són la Reserva Nacional Las Vicuñas, el Monumento Natural Salar de Surire i la muntanya de Suriplaza

Reserva Nacional Las Vicuñas

Aquesta àrea de conservació té una superfície de més de 200.000 hectàrees i protegeix un territori de grans praderies andines, on s’alternen alguns llacs i voclànics com el Guallatiri. És una zona força remota, i on es poden veure animals salvatges com les vicunyes, els nyandus o les viscatxes. A més, també hi ha pumes i gats dels Andes, però els felins sempre són molt més complicats d’albirar.

Monumento Natural Salar de Surire

El Salar de Surire és un des paisatges salins més impressionants de Xile. Es troba a 4.200 metres d’altitud i és una zona de nidificació de diverses espècies de flamencs andins. A més, paisatgísticament és un punt molt atractiu, gràcies als contrastos del blanc de la sal amb les aigües turqueses de les llacunes.

Muntanya de Suriplaza

La desconeguda muntanya de Suriplaza amaga un dels paisatges més sorprenents i fotogènics del nord de Xile. Aquesta muntanya, que supera els 5.000 metres d’altitud, destaca pels seus colors, que van des del vermell al groc, i que són un record de l’activitat volcànica i riquesa de minerals de la zona.

A diferència del Parc Nacional Lauca, que es pot visitar fàcilment per lliure conduint per una carretera asfaltada, l’accés a aquests tres punts anteriors és a través de pistes de terra per on hi ha molt poca circulació de cotxes. Encara que les pistes estan amb bon estat, és recomanable anar-hi només amb cotxe amb molt bon estat (sobretot les rodes) i tenir certes nocions de mecàniques o un dispositiu GPS per poder resoldre algun problema en el vehicle.

Per anar més seguir, una bona opció, i per mi el més aconsellable, és visitar aquests punts amb sortides guiades. En concret, et recomano molt aquestes sortides:

• Tour d’un dia per la Reserva Nacional Las Vicuñas i el Salar de Surire
• Recorregut d’un dia fins a la muntanya de Suriplaza

En els dos casos, les rutes són organitzades pel Pablo, de l’agència local Putre York. Ell em va fer de guia durant la meva estada a Putre i és una persona que coneix molta tota la zona i amb qui és un luxe poder descobrir els paisatges del nord de Xile.

La meva experiència visitant el Parc Nacional Lauca i tot el seu entorn

Durant els mesos en què vaig viatjar a Xile per lliure, vaig passar cinc dies dormint a Putre i visitant aquesta zona, per mi una de les més boniques d’aquest país.

Així és com vaig organitzar els dies que vaig passar allà.

Dia 1: L’arribada a Putre

Després d’una setmana a San Pedro d’Atacama (sobre aquest desert he escrit el post de Què veure a San Pedro de Atacama), la nit abans d’arribar a Putre vaig dormir al càmping del Huarango Eco Lodge. Des d’allà vaig conduir una mica menys de quatre hores per arribar a Arica, on vaig arribar a mig matí.

En arribar a aquesta ciutat, vaig omplir al màxim el dipòsit de benzina del meu cotxe i també vaig omplir tres bidons de 20 litres de benzina. Així tindria prou benzina per conèixer el Parc Nacional Lauca.

Després d’això vaig començar a conduir cap a Putre. En teoria el trajecte havia de durar unes dues hores i mitja, però a causa del trànsit de camions i les obres a la carretera internacional CH-11 vaig acabar trigant més de cinc hores.

Per sort, vaig arribar a Putre abans que es fes fosc i els propietaris de l’Hostal les Vicnuyes em van deixar dormir amb el meu cotxe camperitzat al pàrquing d’aquest històric hotel del poble.

Dia 2: Coneixent el Parc Nacional Lauca per lliure

Després de tantes hores de conducció durant el dia anterior, el primer dia a Putre me’l vaig prendre amb calma. Vaig passejar pel poble durant el matí, i em vaig encarregar de reservar les excursions al Salar de Surire i a la muntanya de Suriplaza, on preferia anar amb algun guia de la zona. Donat que anava sol, necessitava trobar alguna sortida planificada amb més gent. Vaig tenir sort, i el Pablo de Putre York em va dir que tenia una sortida programada al Salar de Surire al cap de dos dies i una altra a la muntanya de Suriplaza al cap de tres.

Amb les activitats ja planificades, a la tarda vaig anar amb el meu cotxe cap al Parc Nacional Lauca. Vaig conduir lentament, i vaig anar fent parades per donar-li temps al meu cos d’acostumar-se a l’altitud. Durant la tarda vaig parar a tots els miradors, i també vaig fer el petit sender pel bofedal de Las Cuevas i em vaig desviar de la carretera principal per visitar el petit poble de Parinacota.

Però el moment més especial va ser la posta de sol al voltant del llac Chungará. Tot i el fred i la brisa que arrissava la superfície de l’aigua, hi havia instants en què el vent es detenia i el llac es convertia en un mirall. Aleshores, el volcà Parinacota s’hi reflectia amb gran nitidesa, creant un paisatge d’una bellesa inigualable.

Quan ja començava a fosquejar, vaig tornar conduint cap a Putre. Preferia dormir a menys alçada, ja que durant l’hivern les temperatures a 4.500 metres d’altitud podien baixar fins a -10 °C.

Dia 3: Nou dia al Parc Nacional Lauca

Durant aquest dia vaig tornar a visitar els punts accessibles amb cotxe del Parc Nacional Lauca. Em vaig llevar ben aviat i vaig arribar al bofedal de Las Cuevas poc després de la sortida de sol, esperant potser veure alguna guineu o el gat dels Andes. Quan vaig arribar allà la temperatura era de -13 °C. És un dels punts més freds del parc nacional.

Vaig estar caminant per la zona, atent a qualsevol moviment. Però només vaig veure viscatxes…

De tornada a Putre, vaig estar conduint per la carretera A-149 i A-147, ja que de vegades es poden veure huemuls del nord, però no vaig tenir sort. Només vaig veure una guineu durant uns segons.

A la tarda, vaig conduir de nou cap a la zona més espectacular del Parc Nacional Lauca, la laguna Cotacotani i el llac Chungará. En aquest cas, durant la posta de sol vaig estar per la zona del mirador de Cotacotani. Però per tenir una millor perspectiva vaig caminar una mica en direcció la llacuna, per una àrea plena d’enormes llaretas.

Dia 4: La Reserva Nacional Vicunyes i el Salar de Surire

Visitar el Parc Nacional Lauca ja havia sigut un espectacle i un motiu suficient per haver conduït fins al nord de Xile. Tot i això, no volia marxar d’aquesta zona de l’altiplà sense haver visitat alguns altres racons destacats d’aquesta àrea.

Una de les experiències més apassionants va ser la visita guiada en 4×4 a la Reserva Nacional Las Vicuñas i el Salar de Surire. A les 8:30 del matí, el guia em va passar a recollir juntament amb dos altres viatgers, i vam iniciar el recorregut.

Ens vam endinsar primer per les vastes terres de la Reserva Nacional Las Vicuñas, un territori inhòspit i solitari, on encara resisteixen alguns pastors amb els seus ramats de llames i alpaques. També vam poder observar grups de vicunyes, movent-se lliurement en un paisatge desèrtic i silenciós, sempre custodiat per la silueta de volcans llunyans.

Després d’un parell d’hores de cotxe i de passar per un control dels Carabineros de Xile (necessari en una zona tan propera a la frontera amb Bolívia i marcada pel trànsit il·legal) vam apropar-nos a l’immens Salar de Surire. Em vaig poder acostar caminant fins a la vora del salar, per fotografiar els ocells i els colors canviants del paisatge salí.

Vam dinar a prop del salar, i després vam continuar el recorregut anant fins a les termes de Polloquere. Unes termes naturals on està permès el bany.

Per tancar el dia, vam creuar de nou la Reserva Nacional Las Vicuñas i vam fer una última parada al petit poble de Guallatire, abans de tornar a Putre.

Dia 5: La muntanya de colors de Suriplaza

L’accés a les muntanyes de colors de Suriplaza és per una pista sense asfaltar amb un estat acceptable, però sempre és millor anar-hi amb alguna persona que conegui bé el camí. Per això, de nou vaig contractar una sortida guiada per anar-hi.

De nou a les 8:30 del matí el Pablo i els dos viatgers amb qui havia compartit l’experiència el dia anterior, em van passar a recollir. No vam trigar gaire a abandonar la carretera CH-11 i començar a recórrer una pista sense asfaltar que ràpidament ens va portar fins a més de 4.000 metres d’altitud i vam vorejar el volcà Taapacá, una muntanya sagrada pels aimares.

Després vam arribar al poble de Colpita i des d’allà vam dirigir-nos cap a la muntanya de Suriplaza. Des de lluny, ja vaig poder apreciar de coloració ocre i ataronjada d’aquestes sorprenents muntanyes. Allà a prop, a una petita zona de bofedals, hi havia també algunes vicunyes.

Un cop ens vam trobar a la base de la muntanya, el guia ens va animar a pujar a un “petit” turó, que superava els 5.000 metres d’altitud. Una pujada curta però intensa, que em va deixar sense alè. Però va valdre la pena per gaudir d’una panoràmica excel·lent de tot el paisatge.

Completament sols, vam dinar a la base d’aquestes muntanyes de colors, abans de començar el camí de retorn cap a Putre. Això sí, la tornada va ser per un camí diferent. Vam poder parar als pobles de Cosapilla i Caquena, envoltats de bofedals per on pasturaven llames i alpaques. A més, també vam anar fins a les Lagunes de Casiri, unes llacunes andines molt poc visitades situadeses als peus del nevado Condorirri.

L’última parada va ser al poble de Parinacota, des d’on vam emprendre la tornada fins a Putre per la carretera CH-11. Així vaig acabar els meus dies a Putre i coneixent el Parc Nacional Lauca i tot el seu entorn.

(Aquest post forma part de la guia viatjar a Xile per lliure)