Vola alt, Pare

Potser avui hauria d’estar escrivint sobre el meu viatge a la Índia o publicant el vídeo del viatge a Polònia, però m’és impossible escriure i pensar en viatges. No puc fer com si no hagués passat res, perquè no deixo de pensar en tu, pare. Ja fa que quinze dies que vas sortir a volar alt per sempre i aquí, a la Terra, et trobem molt a faltar.

Ja saps que jo sempre he sigut de poques paraules, però no volia deixar de fer-te un petit homenatge al meu bloc. Sé que t’encantava. Tu n’eres un dels majors seguidors. Perquè la meva passió pels viatges també era teva. Era compartida. Igual que la fascinació per la muntanya.

Sempre havies dit que el teu somni era volar, i ho vas aconseguir. Amb veler, sense motor. Quina valentia! Gràcies per ensenyar-me amb el teu exemple a lluitar pels meus somnis. Tu ja saps quin és el meu, i espero algun dia ser igual de valent que tu i atrevir-me a perseguir-lo. Sé que m’acompanyaràs.

Pare, gràcies per ser com eres. Per la relació que hem tingut. Per ensenyar-me tantes coses. Per cuidar-me. I pel teu amor.

T’estimo, pare.

PD: Pare, pocs segons abans de rebre la maleïda trucada, una daina va aparèixer d’entre els arbustos sota una llum càlida màgica. Va ser un moment preciós. T’hauria encantat. Aquesta foto és per tu.