Setmana 73
Imprevistos andins, una aventura diferent al Canyó del Colca
No sempre surt tot bé quan un viatja. Per molt que planifiquis, comparis i escullis la millor opció, de vegades hi ha imprevistos. Sobretot quan l’organització no és el punt fort de les agències locals, com sol passar al Perú.
Durant els dies que vaig passar a Huaraz, on vaig fer diverses excursions amb agències de la zona, ja havia pogut comprovar que els matins eren un autèntic caos. Com que les sortides començaven de matinada, els conductors acostumaven a recollir els viatgers davant del seu allotjament, però quasi sempre arribaven amb més de vint minuts de retard. La desorganització era tan evident que em sorprenia que no s’oblidessin de ningú. Doncs bé, a Arequipa vaig descobrir que, efectivament, de vegades sí que s’oblidaven d’algun passatger.
Aquell dia m’havia llevat a dos quarts de quatre de la matinada per estar a punt a les quatre, quan en teoria m’havien de passar a recollir per anar cap al Canyó del Colca. Havia decidit no fer el circuit turístic habitual i, en lloc d’això, vaig contractar només el transport fins a la Granja del Colca, un petit allotjament ecològic situat a la part alta del canyó, ideal per observar còndors en llibertat i connectar amb l’entorn.
Vaig esperar més de mitja hora sense cap notícia, i quan finalment vaig contactar amb l’agència, em van dir que… s’havien oblidat de mi. El vehicle ja havia sortit cap al Colca amb un seient buit: el meu.
Després de molta insistència, em van aconseguir una plaça en un altre cotxe que sortia a les vuit del matí, molt més tard del que volia. El trajecte fins a la part alta del Colca és llarg, i això va fer que arribés ben entrada la tarda, amb poc marge per veure còndors.
Tot i el retard, la primera visió del canyó em va deixar bocabadat. El Canyó del Colca és un immens tall a la terra que serpenteja entre muntanyes i terrasses agrícoles preincaques, amb parets abruptes que es desplomen més de tres mil metres fins al riu que en marca el fons. És un lloc impressionant, no només per la seva geografia dramàtica, sinó també perquè és una de les millors zones del Perú per observar el vol del còndor andí, el gran símbol dels Andes.
Aquella tarda, però, la natura no em va regalar gaire espectacle. Només vaig veure dos còndors lliscant molt a la llunyania, com dues ombres sobre el cel.
Però l’endemà al matí, tot va canviar. Quan el sol va començar a escalfar les parets del canyó, es van generar les típiques columnes d’aire calent que els còndors aprofiten per enlairar-se. I aleshores, van aparèixer.
Un rere l’altre, van començar a volar per damunt meu, lliscant suaument pel cel, aprofitant el vent. Alguns van passar a pocs metres, amb les ales obertes de més de tres metres d’envergadura. Va ser un espectacle majestuós i silenciós, un d’aquells moments que et deixa sense paraules.
Em vaig quedar amb ganes de veure un mascle adult de ben a prop, amb el seu coll blanc característic i el plomatge negre intens, però tot i així vaig marxar amb la sensació d’haver descobert un petit tresor del Perú. Llàstima que el meu pressupost no em permetia allargar l’estada… perquè aquell racó solitari del Colca convidava a quedar-s’hi.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.