Setmana 70
De Huaraz al Huayhuash
—Demà me’n vaig al Huayhuash durant sis dies. Si vols venir, ja ho saps —em va dir l’Erik mentre em donava mig alvocat per esmorzar.
L’Erik, propietari del petit hostal on m’estava quedant a Huaraz, també era guia de muntanya. Coneixia el trekking del Huayhuash com el palmell de la mà: l’havia fet més de cent vegades. Jo ja li havia comentat que no volia fer-lo amb cap agència. Em resistia a la idea que els burros i cavalls carreguessin el meu menjar i equip: una pràctica habitual en aquests trekkings de logística complexa. Però ell, amb molta generositat, m’havia ofert poder caminar amb el seu grup si llogava el material d’acampada amb ell. Per mi, era una opció perfecta.
El que no m’esperava era que m’avisés amb tan poca antelació. I menys encara quan feia tot just un dia que havia arribat a Huaraz, i continuava aclimatar-me a l’altitud de la ciutat (3.000 msnm) i les muntanyes que l’envolten, on les rutes superen fàcilment els 4.500 msnm.
Mentre acabava d’esmorzar, estava ple de dubtes. Feia temps que volia fer aquest trekking i sabia que, entrant ja en temporada de pluges, seria cada cop més difícil trobar algú amb qui compartir-lo per lliure. Potser era la meva única oportunitat. El que tenia clar era que sol no l’afrontaria. Mai havia fet cap ruta dormint tan amunt, i no sabia com respondria el meu cos. Era massa arriscat.
Tenia moltes ganes de dir-li que sí. Que comptés amb mi. Però també sentia que potser m’estava precipitant. No tenia res preparat per marxar l’endemà i ser autosuficient durant vuit dies a la muntanya. A més, encara no sabia si el meu cos estava realment llest. Un sol dia d’aclimatació era molt just. Confiava, això sí, que el meu cos conservés la memòria d’altitud del temps viscut a l’altiplà de Xile i Argentina, on també havia arribat als 5.000 metres.
Vaig decidir aprofitar el dia per pujar caminant fins a la Laguna Churup i acabar de decidir a la tarda. A última hora. Tot el contrari de com acostumo i m’agrada fer les coses. Però, al cap i a la fi, el viatge m’havia ensenyat que les decisions improvisades podien ser extraordinàries. Com quan vaig marxar a l’Antàrtida aprofitant una oferta de darrera hora o quan vaig fer de voluntari a la reserva de Tepuhueico. Només calia confiar en el meu instint.
La ruta fins a la Churup va anar molt bé. A la tarda, això sí, em va començar a fer una mica de mal de cap. Però res greu. Cap símptoma preocupant de mal d’altura. Així que vaig decidir aprofitar l’oportunitat. L’endemà començaria el trekking del Huayhuash. Un dels meus somnis viatgers.
La tarda va ser un petit caos. Vaig anar botiga rere botiga buscant soja texturitzada i fruits secs, el meu aliment de confiança per als trekkings. També vaig haver d’aconseguir gas per cuinar i potabilitzar aigua. I, finalment, quan em vaig trobar amb l’Erik, vam preparar tot el material: tenda, esterilla i un sac amb temperatura de confort de -18 °C. Tot a punt per acampar a gran altitud.
Quan a les vuit del vespre encara havia d’organitzar la motxilla i dubtava que m’hi cabés tot, em vaig preguntar si realment havia pres la decisió correcta. Sobretot sabent que em tocaria llevar-me a les 3:30. Però ja era massa tard per fer marxa enrere. I me’n vaig alegrar. Sabia que m’esperava una de les experiències més autèntiques i memorables del meu pas pel Perú.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.