Parinacota

La província xilena de Parinacota, a tocar de la frontera amb el Perú i Bolívia, té una altitud mitjana de 3.467 metres. La seva capital, Putre, amb prou feines arriba als 2.500 habitants. Amb aquestes dades, és fàcil imaginar la solitud que impera en aquesta regió, un territori andí profundament lligat a la cultura aimara, on els petits pobles resisteixen com vestigis d’un passat que es difumina amb el temps.

En llocs com aquest és impossible passar desapercebut. Així que, quan vaig arribar a Putre i vaig veure que no hi havia cap lloc massa idoni per passar la nit al meu cotxe camperitzat, vaig decidir acostar-me a un petit hotel per demanar si em deixarien dormir al seu aparcament. Era una zona espaiosa i dormint allà no molestaria a ningú.

Tot just aturar el cotxe, tres pastors alemanys joves van sortir a rebre’m. Juganers i inquiets, em demanaven carícies i m’instaven a llençar-los alguna pedra per perseguir. Semblava que venien de l’hotel, així que vaig pensar que estaria obert, tot i que no hi havia cap altre cotxe al pàrquing ni gaire llum a l’interior. La porta estava oberta, així que vaig decidir entrar i saludar, esperant trobar algú.

Inicialment no vaig rebre resposta, però, a l’altra banda del passadís, es filtrava el so d’una melodia. Vaig seguir-lo i, en arribar al menjador, em vaig trobar amb una escena inesperada: els propietaris de l’allotjament ballaven un tango amb una passió encomanadissa. Havien convertit aquell espai en una pista de ball improvisada, aprofitant la manca de clients aquella nit.