Setmana 67
Creuant l'altiplà andí d'Argentina a Xile
Feia unes setmanes, a Fiambalá, vaig sentir com una dona explicava que el seu cotxe havia deixat de funcionar després d’haver pujat per la Ruta de los 6 Miles, una carretera impressionant que s’enfila fins a més de 4.000 metres d’altitud. Els habitants del poble li asseguraven que era una situació ben normal. “Los vehículos también se apunan”, repetien amb naturalitat. No només les persones poden patir mal d’alçada, la mecànica dels vehicles també s’afecta per la manca d’oxigen i la pressió atmosfèrica.
Amb aquesta història rondant-me pel cap, vaig començar a preparar-me per creuar la frontera entre l’Argentina i Xile pel Paso Jama, un dels passos andins més alts del món. No hi havia alternativa si volia continuar cap al nord: calia conduir fins als 4.830 metres d’altitud, més amunt que el cim del Mont Blanc. El meu cotxe, antic i amb molts quilòmetres al comptador, em generava certs dubtes. Sobreviuria (el cotxe) al repte?
Després d’una nit gèlida a 3.500 metres, envoltat de silenci i estrelles a les Salinas Grandes, vaig començar l’ascens cap al punt fronterer, situat a 4.200 metres. A mesura que avançava per les llargues pujades, em venia al cap un passatge del llibre Los Viajes de Júpiter, on l’autor, un viatger intrèpid que havia donat més d’una volta al món amb moto, explicava una escena memorable: durant uns dies havia viatjat amb la companyia d’una àvia i el seu net, que per poder superar les intenses pujades de l’altiplà andí sense sobreescalfar el motor, havien de circular amb el capó del cotxe obert i el cap tret per la finestra. Em vaig prometre a mi mateix que faria el possible per no arribar a aquesta situació.
Vaig arribar al pas fronterer a primera hora del matí, just després que obrissin. Si tenia algun problema mecànic durant el trajecte, seria més fàcil trobar ajuda al matí que no pas a mitja tarda. Per solucionar qualsevol imprevist, depenia completament dels cotxes o camions que passessin per aquella carretera, ja que durant 150 kilòmetres no hi hauria cobertura ni cap poble.
Vaig creuar la frontera sense problemes, era el desè cop que passava per una frontera entre Xile i Argentina, i vaig començar a conduir. Havia arribat fins els 4.200 metres, mai havia conduit tan amunt. Però encara havia de pujar molt més.
El camí continuava pujant. Tot i la incertesa, no podia evitar sentir-me fascinat pel paisatge. El decorat era senzillament hipnòtic: salars infinits, llacunes turquesa i volcans majestuosos es desplegaven davant meu en un minimalisme que captivava. Malgrat les ganes d’arribar a San Pedro de Atacama i alliberar-me de les preocupacions, vaig fer diverses parades per fotografiar aquell espectacle natural. Això, sempre eren parades curtes i deixant el motor del cotxe en funcionament, no fos cas que no es tornés a engegar…
Contra tot pronòstic, el meu vell cotxe va resistir dignament. Va superar el punt més alt de la ruta sense cap contratemps. Mentre contemplava la silueta del volcà Licancabur des de la carretera, vaig deixar escapar un somriure alleujat. La travessa havia estat un èxit, i amb això començava l’etapa final del meu recorregut per Xile. El desert d’Atacama m’esperava, amb el seu paisatge únic i la promesa de més aventures.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.