Setmana 76
La selva del Parc Nacional Manu
Endinsar-me a una selva, després de mesos movent-me per paisatges de muntanya o desèrtics, em va deixar meravellat. De sobte, tot era humitat, verdor i sons. No sabia cap on mirar: el brunzit incessant dels insectes, els crits llunyans d’alguns ocells, el cruixit misteriós d’alguna branca. Les ombres es barrejaven entre mil tonalitats de verd, i se’m feia molt difícil distingir qualsevol moviment o detectar algun animal.
Arribar fins al cor del Parc Nacional Manu des de Cusco ja havia estat tota una odissea: primer havia hagut de fer unes deu hores de cotxe i després unes dotze hores de navegació, inicialment pel riu Alto Madre de Dios i continuant pel riu Manu. Un trajecte extraordinari, en què el riu es trobava envoltat d’una muralla de vegetació, i que em va permetre arribar fins a un dels punts amb més biodiversitat del Perú i de tota la conca de l’Amazones.
Era un somni ser-hi. Llàstima que només hi passaria dues nits. La complexa logística i l’obligació d’anar-hi amb guia feien que fos una destinació tan costosa com remota. Però aquells dies els vaig viure amb intensitat, aprofitant cada moment, malgrat les pluges i els xàfecs que queien sense avís, necessaris per mantenir viva aquella immensitat verda.
Durant la primera tarda vam sortir a remar per la Cocha Salvador, on hi ha una família residents de llúdrigues gegants. Vam tenir la sort de trobar-les quan ja tornaven al cau. Per evitar interferir en el seu comportament va ser una observació llunyana. Necessitava el prismàtics o el zoom de la càmera pe veure-les amb claredat. Però vaig poder admirar com interaccionaven entre ells, com hi havia algunes petites cries i també com pescaven algunes d’elles, just abans d’entrar al cau. Quan el silenci va tornar a la llacuna, vaig aixecar la vista i vaig veure diversos guacamais creuant el cel, i a la distància, tres micos aluata vermell desplaçant-se amb calma entre les parts altes dels arbres.
L’endemà, abans que sortís el sol, vaig sortir amb el guia cap a una collpa de lloros: un penya-segat argilós on centenars d’ocells s’alimenten de minerals. Aquell matí, però, la tempesta de la nit anterior havia silenciat el bosc. Només alguns lloros es van deixar veure. La sorpresa del dia va arribar de camí de tornada a la Casa Machiguenga, on ens allotjàvem. El guia, amb aquella capacitat gairebé sobrenatural de percebre el que s’amaga entre la vegetació, va aturar-se de cop. Va escoltar un soroll entre els arbres i va localitzar un grup de titís de cap bru. Mentre els fotografiava, em va fer un gest perquè l’acompanyés en silenci. I allà, a pocs metres, vaig veure’l: un tití emperador, amb el seu bigoti blanc inconfusible, immòbil entre les branques. Era una de les espècies que més desitjava veure, i trobar-lo així, en llibertat, va ser un dels grans moments que vaig viure a la selva peruana.
A la tarda vam fer una nova ruta a peu per la selva. Vam veure micos caputxins i, de nou, alguns aluates vermells. Els dies van passar massa ràpid. La selva em fascinava i, alhora, em feia sentir insignificant. Els guies eren capaços de detectar vida allà on jo només veia ombres i fulles.
La tornada, tan llarga com l’anada, també em va regalar moments inesperats: capibares descansant a les ribes del riu, un peresós immòbil abraçat a una branca, i, de nit, l’aparició breu de dos tapirs.
La selva és així: plena de vida. Una vida silenciosa i esmunyedissa, que passa desapercebuda. Viure-la, encara que sigui per uns dies, és entendre la seva fragilitat i la seva immensitat. I aquesta setmana a la selva del Manu, la més salvatge del Perú, m’ho havia recordat. M’emportava un record inesborrable.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.