Setmana 75
Arribar al Machu Picchu
Fer el trekking Salkantay per lliure, i arribar fins el Machu Picchu caminant, és una aventura molt més accessible del que pot semblar. La ruta serpenteja per petits pobles rurals, on és possible allotjar-se en hostals locals molt econòmics. Això permet viatjar lleuger, sense necessitat de carregar material d’acampada, i gaudir alhora del contacte directe amb la vida quotidiana de les comunitats.
Durant la meva experiència, l’allotjament havia anat millorant cada dia. A la primera nit, a 4.000 metres d’altitud, havia dormit a una senzilla habitació compartida amb lliteres. La següent, ja a les portes de la selva alta, vaig trobar un hostal amb habitació privada i bany compartit. I a Lucmabamba, envoltat de plataners i plantacions de cafè, em van rebre amb una àmplia habitació amb bany privat i un sopar deliciós que encara recordo. Tot, sorprenentment, a preus molt assequibles.
La matinada següent, després d’una nit de molta pluja, llamps i trons, vaig reprendre el camí sota una pluja fina. El cel amenaçava nous ruixats, i jo tenia pressa: volia arribar a Aguas Calientes el més aviat possible per intentar aconseguir una de les preuades entrades per visitar Machu Picchu l’endemà. Vaig enfilar la pujada cap a Llactapata amb bon ritme, avançant excursionistes, mentre notava com suava cada vegada més per la calor i humitat.
Quan vaig arribar al mirador de Llactapata, encara hi havia una espessa boira. Des d’allà, en dies clars, es té la primera vista de la ciutat sagrada dels inques. Però semblava que jo hauria d’esperar per poder tenir la primera vista del Machu Picchu. Vaig esperar-me durant uns minuts, però veient que el clima no millorava, vaig continuar caminant. M’esperaven quasi 1.000 metres de desnivell negatiu, per arribar fins a la Hidroeléctrica. Una baixada que, tot i el fang, no va ser gaire complicada.
Un cop vaig descendir fins a la via del tren, van començar uns interminables deu quilòmetres caminant pel costat dels rails. Un camí monòton i, que amb la calor i humitat de la selva, se’m va fer més dur del que esperava. Però no van ser més de dues hores caminant, fins que vaig arribar finalment al poble d’Aguas Calientes. Sense perdre temps, vaig deixar la motxilla a l’allotjament i em vaig dirigir directament a l’oficina del Ministeri de Cultura.
El sistema per aconseguir entrades d’última hora és confús i, a més, canvia cada pocs mesos. Aquell dia repartien números al matí per tornar a la tarda i formalitzar la compra. Em va tocar el 484, dels 1.000 disponibles per als qui no havien reservat per internet.
A la tarda, va arribar el moment definitiu. Els números anaven avançant amb lentitud, mentre les places disponibles disminuïen una rere l’altra. La tensió era evident. Finalment, vaig aconseguir la desitjada entrada pel circuit clàssic: el recorregut que ofereix les vistes més icòniques i emocionants del Machu Picchu.
L’endemà, al migdia, vaig arribar finalment davant del Machu Picchu. Davant meu s’alçava aquella silueta inconfusible, la mateixa que havia vist innombrables vegades en llibres i fotografies. El lloc era ple de visitants, i enmig de la multitud podia ser fàcil perdre’s en el soroll i la pressa. Tot i així, el fet d’haver-hi arribat a peu, després de quatre intensos dies de ruta, em va permetre viure-ho amb una mirada diferent: com la culminació natural del trekking del Salkantay, una de les rutes més completes i fascinants del Perú.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.