Setmana 74
Caminaria igual sota la pluja?
A finals d’octubre, Cusco ja començava a despertar sota la temporada de pluges. Els primers núvols carregats cobrien els Andes, i la meva iniciació en aquelles muntanyes no va ser precisament càlida ni acollidora. Durant la ruta fins a les 5 llacunes de l’Ausangate, la boira només em va deixar entreveure una petita part d’un paisatge que intuïa majestuós. Després de la pujada, i quan em trobava a uns 4.500 metres d’altitud, la pluja es va convertir en neu, i vaig acabar el trekking xop fins als ossos, amb el fred com a company de ruta.
Tres dies després, malgrat aquell primer intent passat per aigua, em disposava a emprendre el trekking del Salkantay, una ruta que, en solitari, m’havia de dur fins al Machu Picchu després de quatre jornades de caminada. Sabia que hauria de superar els 4.700 metres d’altitud, i el temps, un cop més, semblava voler jugar en contra meva. No em preocupava gaire ni la pluja ni el fred, però les tempestes elèctriques em generaven un respecte profund, gairebé paralitzant.
Tot i així, la sort semblava començar afavorir-me. De camí cap a Soraypampa, el punt d’inici de la ruta, el cel es va anar esquinçant, deixant entreveure un blau net i clar. La previsió anunciava dues jornades de sol, just quan havia de caminar per les altituds més exigents.
El primer dia va ser, efectivament, una benvinguda amable. La caminada fins a la Laguna Humantay va ser un primer tast dels paisatges que m’esperaven: llacunes que brillaven amb tons blavosos sota la llum del sol, i cims escarpats que s’alçaven com gegants de pedra.
Aquella tarda, després d’un reconfortant sopar, vaig contemplar el pic Salkantay daurat pel capvespre. I vaig demanar, en silenci, que aquell bon temps m’acompanyés fins al final de la ruta.
Volia guanyar-m’ho pas a pas. Arribar al Machu Picchu caminant. Però tampoc volia que el camí es convertís en un turment. Confiava poder gaudir-lo, respirar-lo amb calma i assaborir la bellesa salvatge de les muntanyes i la verdor que anunciava la selva. Però sabia que gran part d’aquella experiència no estava a les meves mans: el clima i l’atzar decidirien el ritme del viatge.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.