Setmana 72

Retrobar-me amb les balenes sempre és especial

Des del poble de costa de Los Órganos, per tornar a Lima i continuar amb el viatge pel Perú m’esperaven més de vint hores de bus. Per sort era un bus nocturn bastant còmode, on podia transformar el seient en un estret llit i descansar bastant bé. Però no deixaven de ser moltes hores sense poder sortir d’un vehicle…

Havia decidit anar a Los Órganos improvisadament, després de veure que encara quedaven uns quinze dies perquè s’acabés la temporada de balenes geperudes, abans que aquests fascinants cetacis iniciessin de nou la migració cap a aigües antàrtiques. I jo no podia deixar escapar aquesta oportunitat. Sobretot perquè la seva estada a les costes del Perú coincidia amb el període de cria i reproducció, un moment en què les balenes estan molt actives i és fàcil veure les curioses cries amb les seves mares i també els mascles, que sovint fan acrobàcies per tal de captar l’atenció de les femelles.

Sobre el paper semblava un espectacle memorable. I tot i que anar fins allà suposaria fer moltes hores amb bus, no em vaig poder resistir a anar-hi. Després de quatre dies allà, sortint cada dia a veure balenes, només podia estar agraït per haver pres la decisió d’anar-hi. Les vint hores de tornada a Lima em semblaven un petit sacrifici comparat amb els regals que m’havia donat l’oceà.

No negaré que la primera navegació va ser una mica inquietant. Després d’una nit molt ventosa, el mar estava bastant mogut i la petita llanxa amb la qual es feien les sortides per buscar balenes no parava de sacsejar-se. Jo, per sort, m’adapto bé el moviment del mar, però el pitjor eren les esquitxades d’aigua, sobretot per la meva càmera. Quan vam trobar una balena adulta amb la seva cria, i vam començar a navegar en direcció oposada a les onades, la situació va ser encara més complicada. Amb els bots i les esquitxades, fer fotos es convertia en una tasca gairebé impossible. I mira que el moment era preciós: la cria nedava paral·lela a la llanxa i, cada pocs segons, treia el cap per observar-nos amb curiositat.

Potser hauríem seguit una estona més així, però una onada va acabar petant contra la proa i va deixar el capità i la guia completament xops. Part de la instal·lació elèctrica també va començar a fallar. Així que no vam tenir més remei que posar rumb de tornada al port de Los Órganos.

Per sort, les condicions de navegació van millor durant els dies vinents. Cada jornada era millor que l’anterior.

Vaig poder presenciar competències entre diversos mascles, noves cries nedant lentament al costat de les seves mares, i fins i tot una balena adulta que es va acostar tant a la llanxa que, gràcies a la calma de l’aigua, vaig poder veure perfectament com es desplaçava per sota nostre, amb elegància i silenci.

I també, tal com desitjava i esperava amb impaciència, vaig veure moltíssims salts. Els salts de les balenes em fan feliç. Són moments plens de fascinació, en què l’envergadura d’aquests animals contrasta amb la lleugeresa amb què s’eleven fora de l’aigua. Són instants que em recorden que encara hi ha meravelles a la natura que no es poden explicar, només viure. Durant el segon i tercer dia ja havia vist algunes balenes saltant. Però el millor va arribar el darrer dia.

Va ser un comiat perfecte: un mascle de balena geperuda va saltar més de vint vegades. Una exhibició de força i bellesa que em va deixar sense paraules i un gran somriure.