El comiat d'una ruta inoblidable

Vint-i-quatre hores. Un dia. Això és el que havia de conduir per anar des de Putre, a tocar de la frontera amb al Perú, fins a Santiago. Se’m feia una mica estrany estar allunyant-me del nou país que volia visitar, Perú, però havia arribat el moment de vendre el cotxe i continuar viatjant d’una manera diferent.

Havia decidit prendre aquesta decisió per dos motius. El principal era que, sent estranger, no es pot creuar amb un cotxe de matrícula xilena des de Xile fins a Perú. El segon motiu, és que el transport amb bus i l’allotjament és molt més econòmic al Perú, i realment em sortia més en compte moure’m sense cotxe.

Per tant, s’apropava el final de la meva vida nòmada per Xile i Argentina. Després d’haver viatjat per aquests dos països durant set mesos, vivint a un cotxe que m’havia permès tenir una llibertat que sempre havia anhelat. Havia passat nits dormint sol envoltat de naturalesa, sota cels estrellats màgics; altres acompanyat de les furgonetes d’altres viatgers a àrees de servei; i algunes a càmpings rústics on m’havia refugiat durant els dies de mal temps.

Havia estat un viatge memorable. Salvatge. I durant la llarga tirada de conducció, més de 2.000 kilòmetres, vaig tenir temps de rememorar molts moments. Em semblava increïble recordar tots els paisatges que havia tingut l’oportunitat de conèixer. Entre el sud i el nord de Xile i Argentina havia trobat uns grans contrastos. I encara que els dos destins m’havien entusiasmat, la Patagònia havia estat la meva part preferida de la ruta. No podia deixar de pensar amb els fascinants paisatges de la Carretera Austral, o amb les màgiques muntanyes de Torre del Paine o del Parc Nacional Los Glaciares.