Setmana 66

Una nova setmana pel NOA

De poc em servien les prediccions del Google Maps sobre el temps de conducció des d’un punt a un altre. Des que havia arribat al nord oest d’Argentina, sovint conegut com el NOA, els trajectes amb cotxe sempre acabaven sent molt més llargs de l’esperat. Allà el camí era el viatge. M’importava molt més viure el camí, i gràcies a viatjar amb el meu cotxe no tenia cap pressa per arribar enlloc.

Les carreteres, sinuoses i captivadores, em portaven a través de paisatges rogencs, modelats per la paciència infinita del vent i l’aigua, i per les forces profundes de la Terra. Moviments imprevisibles, caòtics i descontrolats, que eren capaços de crear escultures d’una delicadesa inimaginable.

La ruta de la Quebrada de las Conchas, que uneix la ciutat de Cafayate amb Salta, va ser un d’aquests trajectes màgics. Des del cotxe podia intuir la bellesa del paisatge. Però l’espectacle s’exceptuava quan trobava algun lloc on estacionar el cotxe i em podia endinsar a peu per algunes de les formacions geològiques més sorprenents d’Argentina. Com les parets rogenques i llises de Los Castillos, el profund i estret canyó de la Garganta del Diablo, o el majestuós semicercle natural de l’Anfiteatro, que embolcallava el silenci amb la seva acústica única.

A cada parada, la càmera em permetia endinsar-me encara més en aquell paisatge, fixant-me i capturant detalls de textures i colors que a ull nu m’havien passat desapercebuts. Detalls que, tot i no ser immediatament evident, continuaven evolucionant lentament amb l’incessant pas del temps.