Setmana 65
Quanta immensitat a la Puna Argentina
La Puna Argentina és un vast territori on la terra s’eleva com si volgués tocar el cel. A més de 3.500 metres d’altitud, s’estén un paisatge desèrtic, de llacunes perdudes, volcans i colors impossibles. Aquí, l’aire és fi i lleuger, un record de la naturalesa a caminar amb pausa i cautela, respectant un silenci harmoniós, que només el poderós vent s’encarrega de trencar.
Entre aquest paratge per on vaig conduir durant l’última setmana, la vida es manifesta austerament. Hi ha pocs animals capaços de sobreviure en aquestes condicions. Únicament les vicunyes recorren les àmplies planícies amb una elegància captivadora, mentre que els rosats flamencs s’agrupen a les llacunes d’aigua salada. Tot és senzill a la Puna Argentina, però és una senzillesa fascinant.
Després d’un mes intens, ple d’estímuls mentre explorava el Pantanal, el pas cap a la serenitat de la Puna no va ser fàcil. L’altitud i l’aire escàs semblava desafiar-me a cada respiració. Però, a poc a poc, el meu cos es va anar rendint a la llei d’aquest altiplà: la falta d’oxigen ja no era un obstacle, sinó una invitació a alentir el meu pas.
La meva ment, inicialment aclaparada per l’immens buit, es va deixar acollir per la solitud d’aquest desert infinit. I llavors, tot va canviar: vaig començar a veure la bellesa en la quietud, a escoltar el silenci com una melodia. Cada detall -la llum dibuixant ombres rere volcans llunyans, el moviment delicat de les vicunyes, l’immens cel estrellat- em convidava a retratar-lo, buscant nous punts de vista per captar el màgic paisatge de la Puna.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.