Setmana 64
De nou en ruta amb el meu cotxe... o no
Després d’un mes i mig d’aventures al Brasil, vaig arribar a Santiago amb un únic propòsit: recuperar el meu cotxe i reprendre la ruta cap al nord de Xile i Argentina. Em faltava descobrir els Andes, experimentar l’altitud de l’altiplà andí i submergir-me en una cultura i uns paisatges completament diferents dels de la Patagònia.
Però, abans de llançar-me a la carretera, havia de passar la inspecció tècnica del cotxe. Tot semblava senzill—el cotxe funcionava bé i no tenia cap problema a la vista—, però l’optimisme va durar poc: el funcionari de la planta em va informar que el vehicle no havia superat la revisió. Necessitava canviar els amortidors i una altra peça que ja ni recordo.
Així que, malgrat la meva aversió per conduir dins de les ciutats, em va tocar voltar per Santiago d’un mecànic a un altre, buscant algú que no em cobrés un preu desorbitat pel fet de ser estranger. Després de molts intents i un bon grapat de paciència, vaig trobar un taller que em podia solucionar el problema en un parell de dies i a un preu raonable.
Amb les reparacions fetes, vaig tornar a la planta per a la segona revisió. Ara bé, hi havia un detall que conscientment havia decidit ignorar: la matrícula. Segons el funcionari, estava massa gastada i l’havia de canviar. Però sabia que aquest tràmit seria llarg i complicaria els meus plans, així que vaig preferir arriscar-me.
Des de la llunyania, vaig veure com els inspectors s’interessaven per la matrícula, fent algun gest de sorpresa. Al final em van fer unes senyals perquè m’acostés a ells i em van preguntar si no havia notat que la matrícula estava deteriorada. Vaig decidir tirar de recursos i posar cara de pena, explicant-los que el cotxe era la meva llar sobre rodes i que, si havia de canviar la matrícula, perdria massa temps i possiblement tindria problemes per travessar la frontera amb Argentina i continuar el meu viatge.
Amb una mica de sort i empatia per part dels treballadors, van decidir passar per alt el desgast, ja que els números i lletres de la matrícula encara es llegien perfectament. Al cap de pocs minuts, sortia de la planta amb la inspecció tècnica aprovada. Tornava a ser lliure per continuar l’aventura!
Una aventura que vaig reprendre conduint fins a la frontera principal entre Xile i Argentina, el pas de Los Libertadores. Una ruta que estava col·lapsada després d’haver estat tancada durant quatre dies a causa d’un temporal als Andes. Vaig haver d’omplir-me de paciència i, finalment, unes quatre hores més tard vaig poder fer tots els tràmits per entrar a Argentina. Allà, el cim de l’Aconcagua, mig amagat pels núvols, em donava la benvinguda. Amb aquells paisatges, tot semblava indicar que la meva ruta pel nord d’Argentina aniria molt bé.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.