Setmana 61
Silenci i jaguars al riu Miranda
L’arribada fins al diminut poble de Paso do Lontra se’m va complicar més del previst. Després de més de vint-i-quatre hores d’una regeneradora pluja, que havia aconseguit reduït els incendis que estaven arrasant el Pantanal Sud des de feia dies, totes les pistes de terra havien quedat completament enfangades. Per això, se’m van fer eterns els últims deu kilòmetres per arribar fins al poble. El petit Renault Kwid que havia llogat no era el millor cotxe per avançar per aquella pista de terra coberta d’aigua. Però no tenia més opcions. Sabia que el més important era no parar, per no quedar-me encallat.
Vaig patir. Potser innecessàriament. Però per sort, vaig poder superar tot el camí i arribar a Paso do Lontra sense quedar-me enfonsat al fang. Un cop instal·lat a l’allotjament, a la vora del riu Miranda, ja vaig respirar tranquil. Inspirant la calma que em transmetia aquell racó del Pantanal.
A la tarda, vaig trobar-me amb el Tony, el guia que m’acompanyaria durant les sortides amb barca per intentar localitzar algun jaguar. Seria una experiència força diferent a la que havia viscut a Porto Jofre, on hi ha una densitat més alta de jaguars però també molts més turistes. Al riu Miranda no hi hauria més gent buscant aquests felins i, en cas de trobar-ne algun, seria un exemplar poc acostumat a veure persones i barques. Tot el procés, des de la cerca fins a l’observació seria molt més íntim i autèntic. Però sabia que les probabilitats de veure algun jaguar allà també eren molt més baixes. Necessitaria una bona dosi de sort.
Una hora màgica entre jaguars
El primer safari de tarda i de matí havien sigut molt poc fructífers. De poc havien servit les hores de monotonia, buscant entre la vegetació algun moviment o textura que indiqués la presència d’un jaguar.
Durant la segona tarda, ja portàvem un parell d’hores navegant i tot semblava igual de tranquil. De fet, començava a pensar que no havia sigut una bona idea buscar jaguars al riu Miranda després de l’experiència de Porto Jofre. Dubtava, mentre notava que les hores anaven passant i que no faltava massa per haver de fer mitja volta i tornar cap a l’allotjament.
Mentre estava immers en els meus pensaments, en el moment més inesperat va arribar la gran sorpresa del dia. Just després d’un revolt del riu vam trobar dos jaguars descansant a una petita platja. Eren una femella adulta i el seu fill d’aproximadament un any. Una escena amb la qual somiava des que havia començat el viatge al Pantanal.
Ràpidament, el meu guia va parar el motor de la barca i em va avisar perquè llencés l’àncora al riu, per quedar-nos quiets al més aviat possible. Els primers minuts eren crucials per evitar que els dos felins s’espantessin i desaparaixessin entre la vegetació. Per això vam quedar-nos quiets a la barca, mentre ens observaven.
Un cop vaig notar que els dos jaguars ja no ens prestaven atenció, vaig començar a fer fotos. Pràcticament sense deixar descansar la càmera. Sense saber si seria capaç de captar l’emoció, passió i intensitat d’aquell moment màgic.
Va ser inoblidable observar, en solitari i en complet silenci, com els dos jaguars descansaven, interactuaven i caminaven per la platja. Mentrestant, el sol anava ponent-se i pintava l’escena d’una llum cada cop més càlida. Tot era perfecte.
I encara que la llum deliciosa del capvespre era un regal per gaudir de la fotografia, també anunciava la imminent arribada de la nit. Així que vam haver de marxar quan els jaguars encara es trobaven a la mateixa platja on els havíem trobat. La tornada cap a l’allotjament va ser també molt especial. Navegant sota la llum de les estrelles, que es reflectia a l’aigua i ens permetia avançar sense necessitar cap llum artificial.
Vaig arribar a l’allotjament congelat, però amb la satisfacció d’haver presenciat un moment únic dins el Pantanal. Encara que em costava assumir-ho, era conscient que difícilment tornaria a viure un instant com aquell…
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.