Setmana 60
Els óssos formiguers gegants del Pantanal Sud
A l’ós formiguer gegant a Brasil se’l coneix com a tamanduá-bandeira. Tamandúa fa refèrencia a la família del regne animal dels óssos formiguers, però el gran encert, per mi, és la paraula banderia, que en portuguès significa “bandera”. I no podria ser un nom més adient, perquè aquest magnífic animal porta una bandera viva a l’esquena. Una llarga cua de pelatge espès i sedós que dota aquest mamífer d’un aspecte únic.
Poder veure un ós formiguer al Pantanal era una de les meves il·lusions. I per això, vaig voler dedicar tres dies a buscar aquests animals per lliure. Conduint durant la sortida i posta de sol pels tranquils camins de terra propers a la petita ciutat d’Aquidauana. No tenia massa expectatives posades en aquests dies. Tenint en compte que no coneixia la zona i que són animals força esmunyedissos, creia que difícilment veure algun ós formiguer durant aquests dies.
Però la realitat va ser ben diferent. Després d’una primera tarda sense veure cap tamanduá-bandeira, els resultats van ser ben diferents durant el segon intent. Just al sortir del cotxe per fotografiar els colorits ipés rosats, vaig veure una figura fosca caminant entre uns arbustos uns vint metres més endavant. Ràpidament, vaig identificar què era, i m’hi vaig apropar lentament.
Amb un caminar pausat i parsimoniós, el formiguer va continuar avançant pel costat de la pista durant uns quants metres, fins que va començar a allunyar-se. Mentre caminava, anava furgant la terra, buscant formigues per alimentar-se. Tenia feina, ja que aquests animals acostumen a menjar unes 35.000 formigues i termites al dia.
Aquest curt i emocionant encontre, va el primer de molts. Molts més dels esperats.
Durant tres dies, vaig veure una dotzena d’óssos formiguers gegants i vaig viure moments únics. Dels que sempre recordaré. Fer fotos és només l’excusa per viure aquests instant inoblidables. Encontres silenciosos, propers i pausats. Com quan un dels óssos formiguers es va acostar a poc més de dos metres de mi, i va decidir olorant-me abans de canviar de direcció. O quan vaig poder apreciar amb detall la llarga llengua (més de 60 centímetres) d’un altre exemplar.
Va ser fascinant poder veure aquests curiosos mamífers caminant entre les planícies del Pantanal Sud. Però també trist. Perquè mentre els observava, podia veure a l’horitzó una gran massa de fum dels incendis que continuaven cremant el Pantanal. Uns incendis furiosos i destructius, que ja havien cremat més d’un milió d’hectàrees d’aquest ecosistema. A causa del canvi climàtic, les altes temperatures i l’absència total de pluja durant l’època seca el Pantanal s’ha convertit en un territori molt propici als incendis. Alguns d’ells naturals, però molts altres provocats per humans.
Mentre contemplava els óssos formiguers movent-se amb la seva elegància característica, no podia evitar pensar en la fragilitat d’aquell paradís que estava esvaint-se a poc a poc.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.