Setmana 59

Navegar pel Pantanal de Brasil

Les llums del crepuscle sempre m’obliguen a mirar el cel. Potser per la seva incertesa, perquè cada dia són diferents, o pel seu caràcter efímer. Però quan estic a l’aire lliure mentre el dia comença a deixar a pas a la nit, sento que tot és molt més bonic.

Segurament per això, cada tornada a Porto Jofre, navegant per les calmades aigües del riu Sant Lorenzo després de més de deu hores de safari, era un bàlsam de tranquil·litat i pau. Tornàvem en silencia, ja que obrir la boca era sinònim d’empassar-se algun insecte, i jo em perdia entre les siluetes dels arbres i els ocells, els colors rosats del cel i el reflex de la lluna plena.

Eren vint minuts de meditació. D’assimilar que per fi em trobava al Pantanal, la zona humida més extensa del planeta, buscant el felí més gran d’Amèrica del Sud: el jaguar.

Al llarg del Pantanal, molts dels jaguars s’han especialitzat en caçar caimans. De manera que el riu és la seva font principal d’aliment. Per això, la millor manera de buscar-los era des de l’aigua. Esperant trobar algun exemplar mentre patrullava l’aigua des de la riba del riu.

La sort em va somriure. I vaig poder observar amb admiració un bon nombre de jaguars, molts d’ells en diverses ocasions. Com la Marcela o la Patricia, dues femelles que són molt confiades davant les barques i es deixen veure força sovint. Va ser molt emocionant veure aquests enormes felins en llibertat i en moviment, no només caminant entre la frondosa vegetació, sinó també nedant, amb una habilitat sorprenent, per un riu on també havia pogut veure llúdrigues gegants, capibares i moltíssims caimans.

Cada dia era un espectacle irrepetible. I la tornada cap al poble el capvespre, quan ja no hi havia prou llum per buscar més felins ni fer més fotos, era l’oportunitat excel·lent per agrair tot el que estava veient. Natura en estat pur que m’omplia d’energia.