Setmana 56

Quan neva tot canvia

Buscant la tardor, m’havia topat amb un hivern inesperat. En aquesta transició abrupta, els colors ocres que cobrien els boscos de l’Araucania andina havien quedat coberts del blanc de la neu, que també havia ocultat els camins i m’havia obligat a canviar de plans constantment.

Feia tres dies que havia arribat a Pucón, un petit poble a les faldes del volcà Villarrica, i des d’aquell moment no havia deixat de ploure. Plovia al poble i nevava a les muntanyes. La neu s’anava acumulant als boscos on volia anar quan el temps millorés una mica. No contemplava marxar d’aquella zona sense intentar arribar als 1.500 metres d’altitud, on creix l’araucària de Xile, un dels arbres més representatius d’aquesta regió dels Andes. En condicions normals no m’hauria costat gens, però amb la neu nova amagant camins desconeguts, tenia clar que seria més complicat.

El Santuari del Cañi

Quan finalment va deixar de nevar, em vaig dirigir cap al Santuari del Cañi, una de les primeres àrees de conservació de gestió privada a Xile. A l’entrada, ja em van advertir que el camí fins al mirador Melidekin no estava habilitat, i que, com a molt, podria arribar a la Llacuna Negra. Després de la nevada, encara ningú havia pujat fins allà, i quan vaig començar a caminar, no tenia gens clar si l’estat del camí seria suficient per arribar-hi.

A mesura que ascendia, arribant als 1.000 metres d’altitud, la neu es va convertir en la gran protagonista del paisatge. Un mantell blanc de neu verge amagava els camins i cobria les copes dels enormes coigües que envoltaven el sender. El pes de la neu també havia deformat els arbres i arbustos més joves, de manera que molts troncs i branques reposaven sobre el camí. Cada pas es feia més lent i incòmode, i finalment vaig decidir desfer el camí sense arribar a les llacunes d’origen volcànic on m’hauria agradat arribar.

Tot i no haver pogut completar la ruta que havia planejat, vaig tenir l’oportunitat de caminar per un paisatge efímer i ple de màgia. La serenitat d’aquell paratge nevat, amb els arbres esculpits per la nevada recent, em va oferir una experiència única, un encontre amb la bellesa canviant de la natura en el seu estat més pur.

El Parc Nacional Huerqueue

L’endemà vaig tenir una nova oportunitat de caminar fins a les majestuoses araucàries. Vaig conduir fins a l’entrada del Parc Nacional Huerqueue, i allà vaig iniciar a peu la pujada fins a les Llacuna Chico.

Encara que a la primera part del camí no hi havia neu, a mesura que ascendia el paisatge va començar a tenyir-se de blanc. Per sort, el camí estava ben marcat, gràcies a que algú havia caminat per allà amb raquetes de neu durant el dia anterior. La neu havia quedat més compactada i es podia caminar amb seguretat.

Tot i això, encara quedava molta neu acumulada entre els troncs i fulles dels arbres, i amb el pas de les hores havia començat a desfer-se i precipitar-se. Constantment queien projectils des de l’aire que em feien maleir la nevada cada cop que em queien a sobre.

Però vaig continuar caminant. I quan vaig arribar a la primera llacuna, envoltada d’araucàries mil·lenàries cobertes de neu, em vaig oblidar ràpidament de tots els inconvenients que la nevada m’havia ocasionat.

Aquell paratge no podia ser més meravellós.