Setmana 55

Una albada al riu Chepu

El primer que vaig pensar quan el netejaparabrises no va alliberar líquid en accionar-lo va ser que el dipòsit estava buit. Vaig aprofitar una breu parada a Castro, la capital de l’Illa de Chiloé, per comprar una ampolla d’aquest líquid i omplir el dipòsit del cotxe.

Quan vaig reprendre el camí i vaig pressionar la palanca novament, vaig descobrir que seguia sense funcionar. Però m’hi veia prou bé, així que vaig seguir conduint i vaig decidir revisar el problema en arribar als voltants del riu Chepu, la meva destinació del dia. L’endemà, planejava sortir a navegar amb un local per buscar l’amenaçada llúdriga de Xile o huillín.

Un parell d’hores més tard vaig arribar al càmping on passaria la tarda, i vaig obrir el capó del cotxe per analitzar en detall la causa del problema. Els meus coneixements de mecànica són pràcticament nuls. Però de vegades els problemes són tan evidents que no cal ser un expert. Quan vaig mirar amb un mínim de detall el tub del líquid del netejaparabrises em vaig adonar que estava completament mossegat. Durant el meu voluntariat al Parc Tepuhueico, m’havien advertit sobre l’abundància de ratolins de bosc a la zona, que sovint pujaven als motors i rosegaven els cables. Pel que semblava, les precaucions que havia pres no van ser suficients.

Vaig descobrir que no només el tub del netejaparabrises estava rosegat; altres gomes també tenien marques i forats. Tot semblava inofensiu, de parts que no eren crucials per al motor. Però també vaig veure que el tub del líquid refrigerant, essencial per al cotxe, estava danyat. Vaig comprendre que una visita al mecànic seria inevitable, però això ja seria una tasca per a l’endemà.

Aquella tarda, vaig gaudir de la serenitat del riu Chepu. Al matí següent, esperava veure algun huillín nedant en les seves tranquil·les aigües plenes de vida.

Un encontre inoblidable amb un huillín

A trenc d’alba, encara sentia una certa inquietud per si les reparacions del cotxe serien molt costoses o llargues, però m’en vaig oblidar ràpidament quan em vaig trobar amb en Fernando i ens vam posar a navegar amb la seva petita barca.

El sol encara estava amagat pels arbres. Tot era silenci i quietud.

Mentre recorríem el riu, en Fernando em va advertir que els encontres amb les llúdrigues de Xile eren imprevisibles. Aquests mamífers aquàtics, en perill d’extinció, poden recórrer més de deu quilòmetres en un sol dia i es desplacen per territoris de fins a seixanta quilòmetres de longitud.

La casualitat va fer que just quan en Fernando estava acabant de dir-me que no sempre aconseguia veure els huillins, una silueta aparegués nedant davant de la barca. Hi havia poca llum, i em va costar distingir de quin animal es tractava. No tenia clar si era un ànec, un huillín o un coipú. Però després d’uns segons d’observació, el meu rostre va començar a esbossar un somriure. Era un huillín!

El que vaig viure a continuació va superar totes les meves expectatives. La llúdriga, confiada, es va acostar diverses vegades a la barca mentre intentava pescar. En altres ocasions, s’acostava a nosaltres i ens mirava amb curiositat, intentant esbrinar què fèiem allà. El vaig poder observar durant més de dues hores mentre es submergia, nedava panxa enlaire per assaborir les seves preses i també caminava per la riba, buscant algun lloc per descansar o netejar-se el pelatge.

Sempre he sentit una gran fascinació per les llúdrigues i, sens dubte, passar temps amb aquest exemplar va ser un regal inesperat.

El dia no hauria pogut començar millor. No obstant això, en tornar al cotxe, vaig recordar el problema pendent. Després de conduir uns vint minuts, amb una atenció obsessiva cap a l’agulla que marcava la temperatura del motor, vaig arribar a un petit taller mecànic. Allà em va atendre un home amable, que durant anys havia treballat de mecànic als vaixells de les pesqueres gallegues. Mentre em preguntava sobre el meu viatge, es va posar mans a l’obra i, sense moltes complicacions, va poder substituir el tub danyat pels ratolins.

Afortunadament, el motor del cotxe no havia patit danys majors. Així que vaig poder aprofitar l’última tarda a l’illa de Chiloé per conduir fins al nord de l’illa, per visitar el Monument Natural dels Islotes de Puñuhuil. El meu últim dia a la inconfusible illa de Chiloé, després de gairebé un mes allà, no hauria pogut ser més especial.

Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.