Setmana 54

Moments màgics a l'Illa Lemuy

Tot i que feia una mica de fred, pràcticament no bufava el vent, i s’hi estava basant bé a la platja. Assegut allà, en silenci, anava veient com el cel s’anava aclarint amb la imminència de l’alba. Quedaven pocs minuts perquè sortís el sol.

A l’horitzó, em distreia observant les figures inconfusibles dels volcans Corcovada i Chaitén, mentre analitzava la calmada aigua a la recerca d’alguna aleta. Esperant poder veure alguns dels membres de la família de dofins que freqüentaven les aigües de davant de la platja Huiñay, a l’Illa Lemuy.

Uns minuts més tard, vaig escoltar els primers esbufecs. Un grup de cinc dofins nadaven pausadament en direcció a la costa. Després de canviar de direcció, els cinc exemplars van començar a nadar molt més ràpid sincronitzadament. Probablement estaven caçant, i havien conduït un banc de peixos a aigües menys profundes per acabar-se’ls menjant.

Durant més d’una hora vaig estar observant els moviments hipnòtics dels dofins. Algunes estones a la distància, però també sorprenentment a prop de la costa. Mai havia vist un dofí a només tres o quatre metres de la sorra. Fins i tot, algun exemplar va treure el cap de l’aigua, probablement per escanejar qui hi havia palplantat a l’arena.

Semblava una escena habitual de l’illa Lemuy, una de les més rurals de l’arxipèlag de Chiloé. No hi havia ningú més gaudint d’aquest espectacle de la naturalesa. Probablement, els habitants de les poques cases que hi havia allà ja estaven acostumats a la visita dels dofins. Però, sense cap mena de dubte, segur que es continuaven alegrant quan els veien lliscant entre l’aigua. Recordant-los que vivien a un lloc privilegiat.

Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.