Setmana 53
Pausa al Parc Tepuhueico
Després de mesos de moviment constant, despertar-me cada dia al mateix lloc es va convertir en un plaer inesperat. En un entorn immillorable, cada matí m’acompanyava el murmuri del riu Bravo, el principal curs d’aigua que serpenteja pel bosc del Parc Tephueico. Sovint, el cant de l’alció gegant neotropical acompanyava el meu despertar i, des de la finestra de l’acollidora cabanya de fusta on residia durant el voluntariat, em sorprenia el vol elèctric d’un colibrí.
Va ser una setmana senzilla. Una de les més tranquil·les de la meva travessia per Amèrica del Sud. Vaig passar la majoria d’hores a la porteria, explicant als visitants la normativa d’aquesta àrea de conservació i els diferents senders disponibles. Durant les estones lliures em vaig dedicar a tallar llenya i a mantenir encesa l’estufa de llenya que, després de dies de pluja, era imprescindible per escalfar la casa.
També vaig retrobar-me de nou amb algun exemplar de pudu meridional. Gradualment, vaig anar comprenent millor els seus moviments i les zones òptimes per albirar-los. A més, en una sortida nocturna, finalment vaig poder observar i fotografiar una guineu de Darwin. Va ser un moment memorable, sobretot tenint en compte que aquesta espècie es troba en perill d’extinció, amb només 400 individus restants. De fet, la guineu de Darwin es considera l’espècie de cànid més amenaçada del món.
La importància de la labor de les reserves naturals, com la del Parc Tepuhueico, se’m feia encara més evident en aquests contextos. Conservar els ecosistemes en el seu estat natural és crucial per a la protecció de la biodiversitat, i aquests esforços de conservació són vitals per assegurar la supervivència d’espècies tan amenaçades com la guineu de Darwin.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.