Una benvinguda tempestuosa a l'Illa de Chiloé

Feia només un dia que havia arribat a l’Illa de Chiloé quan un fort temporal va assotar l’illa. La pluja i sobretot el vent, amb ràfegues superiors als 100 km/h, van provocar un cert col·lapse a l’illa. Molts carrers van quedar tallats per la caiguda d’arbres i, a mig matí, gran part de l’illa va quedar-se sense electricitat ni cobertura.

Jo acabava d’arribar al Parc Tepuhueico, per fer-hi un voluntariat durant tres setmanes. Vint-i-un dies en què conviuria amb els guardes forestals i els ajudaria amb les seves tasques. A la petita casa de fusta on ens trobàvem, notàvem la força de l’aigua i el vent. Les condicions eren adverses i no ens encoratjaven sortir a l’exterior. Però per mantenir el parc transitable, vam haver de sortir a patrullar la pista de sis kilòmetres que travessa una petita secció de la reserva natural.

No vam haver de conduir massa fins que vam trobar els primers arbres caiguts sobre el camí. Eren tan grans i pesats que abans de poder-los moure va ser necessari dividir-los amb una motoserra. Estava experimentant de nou el clima salvatge i intens de la Patagònia.

Després d’un parell d’hores, ja vam poder tornar a la porteria del parc. Allà vam descobrir que estàvem incomunicats. Però gràcies a que la casa funcionava amb plaques solars, encara teníem electricitat. Encara que si el temps no millorava, possiblement les bateries s’esgotarien en un parell de dies.

L’atmosfera del parc havia canviat completament respecte al dia anterior. Quan havia arribat allà, acompanyat d’un sol esplèndid, i havia tingut l’oportunitat de recórrer la major part dels camins. Havia pogut gaudir de la fotografia en el captivador bosc primari de l’illa de Chiloé, on viuen animals tan fascinants com el pudu meridional, la guineu de Darwin o el gat kodkod.

Aquestes fotos són només una petita selecció de les meves primeres hores al Parc Tepuhueico, abans de l’arribada de la tempesta: