Setmana 49
Paciència a Punta Norte
“Último avistaje de orcas: 28 de febrero”
Cada matí, llegia aquest missatge quan arribava a Punta Norte amb l’esperança d’observar les famoses orques residents de la Península Valdès. Feia més de quinze dies que no apareixien allà. Una situació poc freqüent durant el mes de març, quan s’inicia el període en què aquests fascinants mamífers cacen les cries de lleons marins.
Tenir l’oportunitat de veure alguna d’aquestes escenes de caça, era el que m’havia portat fins allà. No pas pel contingut salvatge d’aquest moment, sinó pel que significava. L’estratègia de caça de les orques residents a la Península Valdès és un comportament únic, que no s’ha observat a cap altre territori. Una tècnica basada en l’avarament intencional. Aquest ritual d’alimentació consisteix a encallar deliberadament els seus cossos a la platja per poder capturar les seves preses, principalment cries de lleons marins i elefants marins. És una conducta depredadora que simbolitza la gran intel·ligència i cultura de les diferents famílies d’orques. Uns coneixements que són capaces de transmetre de generació en generació.
Però l’espera d’aquest espectacle sabia que podia ser ben llarga. Cada dia havia de conduir quasi una hora i mitja des de Puerto Piràmides fins a Punta Norte. On passava unes sis hores (des de les tres hores prèvies a la plenamar fins a les tres hores posteriors) analitzant el mar a la recerca de la característica aleta dorsal de l’espècie de dofí més gran del planeta.
Durant les esperes, aprofitava per fotografiar les divertides cries de lleó marí. Sobretot quan baixava la marea, era entendridor contemplar-les mentre aprenien a nadar i jugaven. També els elefants marins, els armadillos, els cuis chico i els guanacs em motivaven a treure la càmera de la motxilla i a retratar la bellesa de la Península Valdès.
No va ser fins al sisè dia, en què vaig tenir notícies de les orques. Una de les guardaparcs em va avisar al matí, per anunciar-me que havien aparegut orques a l’àrea de Caleta Valdès. Una zona on és menys habitual trobar-les a aquesta època de l’any, però el comportament d’aquests cetacis és imprevisible.
Em trobava a una hora amb cotxe de Caleta Valdés, però vaig decidir arriscar-me i conduir fins allà. Sense tenir gens clar si encara continuarien a la zona quan arribés. Se’m va fer etern el recorregut. Però afortunadament vaig arribar quan l’espectacle encara no s’havia acabat.
A la llunyania, vaig poder apreciar com tres orques adultes analitzaven des de ben a prop a quatre lleons marins que es trobaven refugiats a una petita península. Dues d’elles van fer una maniobra d’avarament, però sense fer cap intent de captura. Probablement per continuar millorant aquesta arriscada tècnica. Després d’uns minuts, les orques van allunyar-se de la costa i es van dirigir cap a la zona més propera al mirador de Caleta Valdés.
Va ser allà, on per fi vaig poder observar les orques de ben a prop. Una d’elles va passar nedant amb la seva cria a només un metre de la platja. Avançaven a un ritme tranquil, i des del mirador vaig poder anar-les seguint amb la vista. Podia veure la seva silueta per sota l’aigua, i anticipar el moment en què sortien a respirar.
Va ser un moment meravellós.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.