Setmana 47
Rewilding Argentina, el retorn del salvatge
El procés de rewilding buscar recuperar l’equilibri la biodiversitat natural de les àrees silvestres, especialment a través de la recuperació d’espècies que havien desaparegut del territori o s’hi troben de manera escassa. El deteriorament actual de molts ecosistemes és tan gran, que ja no és suficient la conservació passiva d’aquests territoris, és necessari impulsar activament la seva recuperació.
A Argentina, el projecte Rewildling Argentina va néixer amb aquest propòsit. Aquesta fundació es va crear el 2010, inicialment sota el nom Flora y Fauna Argentina, en gran part gràcies a la participació dels conservacionistes Doug i Kris Tompkins. Actualment, la fundació continua lluitant per recuperar la fauna d’espais naturals tan emblemàtics com els aiguamolls dels Esteros de Iberá, la selva d’El Impenetrable o l’estepa àrida de la Patagònia. Les seves accions han donat noves oportunitats a espècies clau com el jaguar i el puma, reintroduint-les en territoris on havien desaparegut fa temps.
Un d’aquests territoris és el Parque Patagonia, situat al nord-oest de la província de Santa Cruz. Allà s’hi preserva un ecosistema únic d’estepa patagònica, caracteritzat per alts altiplans basàltics, extenses llacunes, cons volcànics i profunds canyons.
Aquest parc és el que vaig visitar durant aquesta setmana del viatge. Sabia que allà tindria una de les últimes oportunitats de veure pumes durant el meu recorregut per Amèrica del Sud. Així que es va convertir en un dels meus objectius durant els tres dies que vaig dedicar a aquesta zona.
Vaig invertir cada matí i vespre a recórrer l’interior del parc a la recerca d’aquest amenaçat i apassionant felí. Amb la companyia de guanacs, nyandús, guineus grises o mofetes de la Patagònia vaig estar inspeccionant les grans àrees obertes que envolten la Laguna Sucia. Sabia que era una àrea de pas pels pumes, però també tenia clar que les possibilitats de trobar-ne algun allà no eren massa altes. Tot i això, em resistia a continuar confiant.
Ser allà, en silenci, observant els colors de les albes i els crepuscles enmig d’un paisatge minimalista ja era una experiència enriquidora en si mateixa. Encara que no vaig albirar cap puma, no ho vaig considerar un fracàs. La fotografia de naturalesa també era això.
A més, durant la meva estada al parc, també vaig poder gaudir de vistes vertiginoses del Cañadon Pinturas, vaig admirar pintures rupestres mil·lenàries a la Cueva de las Manos i vaig assaborir una panoràmica privilegiada del parc des del cim del Cerro Guanaco.
Vaig abandonar el Parc Patagonia amb un gran agraïment per l’existència de projectes tan apassionants i essencials com Rewilding Argentina. Tot i no haver vist cap puma, estava convençut que algun d’ells sí que m’havia vist a mi. Saber que cada cop eren més nombrosos a dins del parc, m’alegrava profundament.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.