Setmana 45
Instants d'una setmana pel sud de la Patagònia Argentina
Després de quatre hores conduint per les vastes extensions de l’estepa de la Patagònia d’Argentina, les muntanyes van irrompre davant meu. Una serralada escarpada, sobre la que es formaven núvols cada cop més grans, m’anunciava l’arribada al Parc Nacional Los Glaciares. Un territori que, amb la glacera del Perito Moreno com a gran emblema, necessita poques presentacions.
La glacera del Perito Moreno
Després d’una nit al turístic poble d’El Calafate, vaig conduir els 80 kilòmetres que separen aquest municipi de la glacera més famosa de la Patagònia: el Perito Moreno. Una enorme massa de gel turquesa que s’estén al llarg de 260 kilòmetres i que en algunes parts té una alçada de pràcticament 60 metres.
Caminant per les passarel·les que permeten observar aquesta glacera des d’una distància segura, vaig poder presenciar l’espectacle sonor i visual d’alguns blocs de gel que s’esquerdaven i es desplomaven a les aigües del llac Argentina. Un moment fascinant i també esfereïdor: a causa del canvi climàtic, des del 2020 la gran glacera del Perito Moreno ha perdut l’equilibri i cada any perd més gel del que recupera a la zona d’acumulació.
Acampant al Lago Roca
A mitja tarda, vaig tornar al cotxe de nou per apropar-me fins al tranquil Lago Roca, a uns 60 kilòmetres d’allà. Per arribar a aquest llac, molt menys turístic i visitat, vaig haver de fer la meitat del recorregut per algunes pistes de terra que feien trontollar el cotxe. Però al final del camí m’esperava un petit paradís dins del parc nacional.
La pujada al Cerro los Cristales
Vaig fer nit a una àrea d’acampada lliure al costat del Lago Roca i l’endemà el matí un cel vermellós va fer encara més màgica la sortida de sol a la vora del llac.
Quan el dia ja començava a despuntar, vaig calçar-me les botes per ascendir fins al Cerro Los Cristales. Després de 1.000 metres de desnivell en 4 kilòmetres, allà dalt m’esperava una vista panoràmica excepcional: un paisatge dominat per les muntanyes i llacs, on també vaig poder apreciar novament la glacera del Perito Moreno.
La vida camper menys galmurosa
No cada nit del viatge les passo a entorns idíl·lics, sota un cel estrellat i a tocar d’un llac turquesa. De vegades, també dormo als aparcaments de les estacions de servei. És poc elegant, però a Argentina estan molt ben preparades i són segures.
Així és com vaig passar l’última nit a El Calafate. Envoltat d’altres furgonetes de viatgers i aprofitant el ràpid wifi de l’estació de servei per actualitzar el blog i fer còpies de seguretat de les fotos dels dies previs.
El Chaltén i el Fitz Roy
Per acabar la setmana, vaig agafar el cotxe novament per dirigir-me fins a El Chaltén. Des d’aquest petit poble comencen moltes rutes a peu que s’endinsen per una altra regió del Parc Nacional Los Glaciares. Una zona de muntanyes verticals encisadores, on el Fitz Roy domina l’horitzó.
Per poder apreciar el Fitz Roy en la seva màxima esplendor, vaig caminar fins al campament Poincenot. Aquest campament és la base escollida per tots els hi volen pujar de matinada fins a la Laguna de las Tres, per contemplar una albada incomparable als peus del Fitz Roy.
Després d’una freda i curta nit, mentre pujava en la penombra cap a la llacuna, m’imaginava els pics de les muntanyes il·luminant-se amb els primers rajos de sol. Una escena que no vaig poder presenciar en primera persona, ja que la tímida llum de l’albada no va poder superar els núvols que cobrien bona part del cel.
Tot i això, el paisatge de la Laguna de las Tres amb el Fitz Roy reflectit era un dels més màgics que havia vist a la Patagònia. Hauria pogut ser encara més espectacular. Però no li podia retreure res al clima de la Patagònia. També els núvols, el vent i la pluja formaven part d’aquest territori que no deixava de meravellar-me i inspirar-me.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.