Setmana 44

El Mar de Wedell

El 12 de febrer de 1903, el vaixell Antarctic va quedar atrapat entre els imprevisibles i amenaçants gels del Mar de Wedell, que en qüestió de poques hores van destruir l’embarcació. Afortunadament, tots els tripulants, dirigits pel noruec Carl Anton Larsen, van ser capaços d’arribar a l’illa Paulet, on van construir un refugi que els hi va permetre sobreviure fins que van ser rescatats per l’ARA Uruguay, nou mesos després.

L’Antarctic va naufragar durant la navegació per recollir un grup de sis científics que s’havien establert a l’illa Cerro Nevado el 13 de febrer de 1902. El seu objectiu era realitzar estudis científics durant un hivern antàrtic. Però aquest desafortunat accident, va fer que finalment haguessin de sobreviure allà durant pràcticament dos anys, superant dos hiverns a l’Antàrtida. Una proesa de supervivència, que està documentada amb detall al diari de l’argentí José María Sobral.

Recordar com el Mar de Wedell havia suposat una gran amenaça per a aquesta expedició, coneguda com l’Expedició Antàrtica Sueca, ens feia estar ben alerta mentre ens apropàvem a aquest mar. També era febrer. Però afortunadament disposàvem d’una tecnologia molt més avançada i no teníem la necessitat d’endinsar-nos per aquest mar. Era l’objectiu del viatge, però només ho faríem si les condicions eren òptimes. Una situació que no s’acostuma a donar.

Des de ben aviat al matí, havíem estat navegant per l’escènic Estret Antarctic, acompanyats de nombrosos pingüins d’Adelia, per acabar arribant a l’illa de Rosamel. Aquesta illa marcava l’inici del Mar de Wedell, on la navegació podia ser molt complicada. Aquest mar desprèn grans icebergs en constant moviment, que poden tancar els canals de navegació en qüestió de segons.

Després d’avaluar la situació durant uns minuts plens de tensió, el capità va anunciar que no seria possible avançar més. La situació era massa perillosa. Tot i el gel, les condicions atmosfèriques eren extraordinàries. Feia un sol poc habitual a l’Antàrtida i pràcticament no bufava vent.

Per això, els mariners van baixar ràpidament els zodíacs del vaixell i ens van animar a fer una navegació entre els blocs de gel que envoltaven l’illa Rosamel. Lliscar per l’aigua calmada, entre blocs de gel marí de formes impossibles, va ser una experiència hipnòtica. No vam tenir la sort de trobar alguna foca o balena, però al final de la navegació vam localitzar un bonic pingüí d’Adelia, descansant a un bloc de gel.

Semblava que s’havia col·locat allà per acomiadar-nos i recordar-nos que aquelles terres eren el teu territori. Ells no tenien cap mena de problema per moure’s entre les aigües i gels del Mar de Wedell, on hi havia la colònia més nombrosa d’aquesta espècie de pingüí. Haver pogut arribar fins allà hauria sigut massa màgic.

Alguns records més dels últims dies de l’aventura antàrtica

Després de l’intent fallit d’entrar al Mar de Wedell, el capità del vaixell ens va donar una notícia poc agradable: hauríem de començar la tornada cap a Ushuaia un dia abans del previst. Es preveia una forta tempesta al Pas de Drake i per tal d’evitar-ne la pitjor part caldria iniciar la tornada de forma precipitada.

s44-quinuituq-magia-antartida

Abans d’acomiadar-me definitivament de l’Antàrtida, vaig poder visitar l’illa Decepció, on hi ha un dels dos volcans actius del continent Antàrtic. Allà vaig trobar-hi un paisatge completament diferent, en gran part condicionat pel color de la cendra de l’última erupció volcànica el 1969.

Des d’allà, vam començar la navegació pel Pas de Drake, que va durar un dia més de l’habitual. Durant la segona nit, onades de vuit metres impactaves constantment contra el vaixell, fent-lo tremolar. Demostrant la força i poder de la naturalesa a aquestes latituds del planeta.

Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.