Setmana 39

Cercant pumes al Parc Nacional Torres del Paine

Vaig tornar al Parc Nacional Torres del Paine amb l’objectiu de localitzar i fotografiar més pumes. Ja comptava amb l’experiència dels primers dies que havia passat al parc. Coneixia quines eren les millors zones i sabia com interpretar el comportament dels guanacs. Però sobretot, havia après que buscar aquests felins era molt més complicat que buscar els grans felins africans.

Els pumes eren com fantasmes. Sabien passar desapercebuts. I, en molts casos, no es volien deixar veure. Només alguns dels exemplars que es mouen per aquest parc nacional es senten còmodes entre els sorolls dels cotxes i les veus humanes.

Dedicar vuit dies a la recerca de pumes sabia que no era sinònim de res. Encara que dediqués tots els matins i vespres a circular per l’est del parc, la zona amb més densitat de pumes, sense una mica de sort podia marxar d’allà amb les mans buides. Sense creuar-me novament amb la mirada del felí més gran de la Patagònia.

Estava disposat a assumir el que em brindés la naturalesa. No podia deixar de sentir-me afortunat, veient com cada matí s’il·luminaven les Tres Torres del Paine i els núvols, dibuixats per un vent furiós, es tenyien de colors impossibles. Buscar pumes allà ja era un regal.

Per això, no em sentia gens frustrat després de tres dies poc exitosos. Havia acabat l’any sense veure cap rastre del felí i, quan ja creia que acabaria el primer dia del 2024 de la mateixa manera, vaig veure com un puma s’enfilava per un turó al costat de la pista. Vaig poder-li fer un parell de fotos, i quan va desaparèixer vaig tenir la sensació que ens retrobaríem.

Després de fer la volta i de conduir un centenar de metres, vaig aturar el cotxe i vaig inspeccionar amb els prismàtics el terreny. Uns minuts més tard, va aparèixer novament el felí. El vaig veure durant només uns minuts, però ja va ser suficient per mi. Havia tingut un inici d’any somiat.

Més fotografies d’una setmana de safari pel P.N. Torres del Paine

Encara que aquest va ser l’únic encontre proper amb un puma, vaig poder veure’n algun exemplar més. Sempre de lluny. Aquestes fotografies són només algunes de les memòries que m’emporto d’una nova setmana a aquest racó incomparable de la Patagònia xilena: