Setmana 38
Fins a la ciutat de la fi del món
Havia arribat el moment de travessar la primera frontera amb cotxe. De Xile a Argentina. L’illa de Terra del Foc està dividida entre aquests dos països, i Ushuaia, la ciutat més austral del món, forma part d’Argentina.
Les fronteres a Sud Amèrica no acostumen a ser complicades, i creuar de Xile a Argentina, o viceversa, acostuma a ser trivial. Tot i això, ser estranger amb un cotxe xilè, de vegades pot portar alguna confusió. Sobretot al principi, quan encara no estan tots els documents del cotxe actualitzats. La burocràcia és lenta a tot arreu.
No negaré que estava una mica nerviós a l’entrar al control fronterer. Malgrat estar informat dels passos a seguir, em sentia molt inexpert. Tot va transcórrer sense contratemps fins al control de duanes, on van revisar els papers del cotxe. Allà, amb la simpatia característica d’aquests llocs, la funcionària em va informar que no podia treure el cotxe de Xile perquè encara no figurava al meu nom. Quan després de repetir-me diverses vegades que no podia sortir del país, finalment em va escoltar, vaig aconseguir fer-li entendre que tenia a les seves mans un document de l’antic propietari que m’autoritzava a sortir de Xile mentre la documentació no estigués actualitzada.
Finalment, el “no puedes” es va convertir en un “es verdad, con esto sí que puedes cruzar la frontera” i vaig continuar amb el procés migratori. Si m’hagués escoltat des del principi, m’hauria pogut evitar l’ensurt…
En entrar a Argentina aparentment poca cosa havia canviat. Només la moneda, el preu de la benzina i l’accent dels seus habitants. El trànsit i moviment de Río Grande, em va sorprendre. No m’esperava trobar-hi una ciutat de més de 100.000 habitants a Tierra del Fuego. Però va ser només una breu parada, abans d’encaminar-me cap a Ushuaia.
A mesura que m’aprovava a Uhsuaia, l’estepa patagònica va anar desapareixent i, de nou, les muntanyes, rius i llacs es van apoderar dels paisatges. Davant meu, els Alps Fueguinos creaven un escenari encantador.
A la ciutat de la fi del món, les muntanyes es troben amb el mar, i és habitual poder passar el matí caminant entre glaceres i a la tarda sortir a navegar per l’emblemàtic Canal del Beagle. Desafortunadament, no vaig poder navegar per aquest famós canal, a causa d’un temporal de vent que es va allargar durant cinc dies. Per això, vaig passar els dies a Ushuaia caminant pels boscos de langas que envolten aquesta ciutat, per arribar a precioses llacunes com la Laguna Témpanos o la Laguna Esmeralda. També vaig dedicar un dia a el Parc Nacional de Tierra del Fuego, una gran reserva de bosc patagònic i on culmina la mítica carretera N3.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.