Setmana 37
Un retrobament especial
Només cal observar breument un mapa de la Patagònia per comprendre que els Andes són els responsables del contrast paisatgístic entre Xile i Argentina. Xile és verd i escarpat. L’aigua brolla amb abundància pels rius i s’acumula als interminables llacs que poblen aquest territori ple de vida. En contrast, a Argentina, la major part de la regió patagònica es desplega com una estepa, amb vastes extensions planes i escassa vegetació, interrompudes únicament per la presència constant dels encantadors guanacs.
El Parc Nacional Torres del Paine va ser un comiat immillorable de les muntanyes de Xile. La bellesa d’aquesta serralada d’origen volcànic era inqüestionable. Semblava de creure que l’atzar hagués pot crear una obra d’art tan completa i equilibrada.
Després de sis dies allà, vaig començar a conduir cap al sud de Puerto Natales. Encara era a Xile, però gradualment vaig anar abandonant el relleu dels Andes per endinsar-me en la vasta estepa patagònica. Les carreteres es tornaven rectes, i a mesura que m’apropava a Terra del Foc, el vent bufava amb més intensitat.
La simplicitat d’aquells paisatges tenia quelcom captivador i contrastava amb el que havia vist de Xile fins aquell moment. Era hipnòtic anar mirant el moviment de les herbes altes, que ballaven incessantment al ritme de les ràfegues de vent, mentre els núvols creaven un paisatge molt més dinàmic del que semblava a primera vista.
Després d’unes hores de conducció, vaig arribar a Punta Arenas, la ciutat més austral del continent americà. No m’interessava massa la localitat en sí. Havia conduit fins allà per anar amb barca fins a una colònia de pingüins de Magallanes a l’Illa Magdalena.
Navegar per l’Estret de Magallanes amb mal temps pot ser un calvari. Afortunadament, jo no vaig haver-ho de comprovar. El mar estava tranquil i tot el trajecte fins a l’illa va ser ben calmat, i fins i tot vaig poder gaudir de l’observació de dos rorquals boreals.
A l’Illa Magdalena, vaig retrobar-me amb els adorables pingüins. L’espècie de pingüí de Magallanes és molt similar al pingüí del Cap, que tants bons moments m’havia regalat feia sis mesos a Sud-àfrica. En un primer moment, la multitud d’aus podia ser aclaparador, però centrant-me en els detalls vaig descobrir petites pinzellades del dia a dia dels pingüins. Hi havia parelles al seu niu, protegint els pollets que havien nascut feia uns mesos. Altres caminaven amb grup cap a l’aigua, per iniciar una nova jornada de pesca. I altres simplement es rentaven les plomes amb parsimònia.
Retrobar-me amb els pingüins va ser especial. I l’evidència de que cada cop era més al sud…
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.