Setmana 36

L'arribada a Puerto Natales

Durant un viatge llarg hi ha dies i setmanes de menys intensitat. De vegades necessito temps per desplaçar-me d’una zona a una altra o per fer gestions que em permetin continuar amb aquesta aventura. Són moments de quietud, i, per mi, imprescindibles per no acostumar-me a la màgia de viatjar.

Aquesta última setmana va ser sinònim de pausa. Sobretot els primers dies. Vaig començar la setmana pujant al ferri que m’havia de portar des de Puerto Yungay fins a Puerto Natales. Un trajecte que, en el millor dels casos, dura 44 hores. Sense cobertura, vaig dedicar bona part de la travessia a escriure i a revisar les fotos de la meva ruta per la Carretera Austral. Observar els paisatges indomables dels fiords xilens des de la finestra de l’embarcació va ser inspirador. Un territori inaccessible i protegit pel Parc Nacional Bernardo O’Higgins i el Parc Nacional Kawésqar.

Quan vaig arribar a Puerto Natales, vaig continuar treballant en el contingut del blog durant un parell de dies. El ritme del viatge no m’havia permès dedicar-hi el temps que hauria volgut. La tranquil·la biblioteca del poble es va convertir en la meva oficina temporal. Durant les hores en què estava tancada, vaig aprofitar per dur el cotxe al mecànic (el manteniment és clau en rutes llargues per prevenir problemes) i vaig arreglar una esquerda del parabrisa.

Volia deixar el cotxe ben a punt, abans de dirigir-me cap a un dels destins més icònics i impressionants de la Patagònia: el Parc Nacional Torres del Paine. Era un dels moments més esperats de la meva ruta per Amèrica del Sud. I vaig poder-lo compartir amb la meva mare i el meu germà, que havien vingut a passar uns dies a Xile i Argentina.

Vam ingressar al parc pel sud, on el magnífic Lago Toro, amb el seu turquesa intens, ens va donar la benvinguda a aquest territori màgic. No vam trigar massa a descobrir a l’horitzó els inconfusibles Cuernos del Paine. Mig amagats pels núvols, la seva figura ja ens anunciava que els paisatges aquí estaven a un altre nivell. Mentre admiràvem aquests icònics pics des de la riba del Llac Pehoe, no podia deixar d’imaginar-me com serien les sortides i postes de sol allà.

Però aquest moment va haver d’esperar. La primera tarda i tot l’endemà els vam dedicar íntegrament a intentar localitzar el felí més gran de la Patagònia: el puma. A Torres del Paine, especialment a l’est del parc, hi ha la densitat més alta de pumes del món. Això no és sinònim d’èxit, ja que són animals tímids, que acostumen a evitar el contacte amb humans, i amb una gran capacitat de camuflatge.

Però vam estar de sort. Molta sort. Després d’un parell d’observacions llunyanes, quan menys ens ho esperàvem, vam poder contemplar una femella de puma des de ben a prop. Van passar només uns segons fins que es va començar a allunyar. Però va ser suficient perquè la seva mirada quedés immortalitzada en els nostres records.