Setmana 35

Entre petjades de Pumes

Feia tres dies que buscava pumes al Parc Nacional Patagònia. Tres dies cercant un felí misteriós. Elusiu. Capaç de fer-se fonedís en pocs segons. Per això, tenia molt clar que només veuria un puma si l’animal es deixava veure. De poc em serviria buscar-lo fins a l’extenuació sense la seva col·laboració.

L’últim matí al parc vaig decidir canviar una mica de rutina. En lloc de capficar-me amb l’observació de fauna, vaig conduir de matinada fins al llac. Vaig arribar allà sota la llum de la penombra que anuncia l’albada, just a temps per veure com els cims nevats de les muntanyes començaven a cobrir-se d’un taronja intens. Des que vaig descobrir aquest racó, dos dies enrere, vaig saber que seria el lloc idoni per acomiadar-me del parc.

Hi ha indrets, espais naturals, amb els que connecto d’una manera diferent. Més profunda. Territoris que només em transmeten bellesa, puresa i llibertat. Aquesta vall de la Patagònia era un d’aquests llocs. Per això no sentia que no haver vist cap puma fos un fracàs. Buscar-los, trepitjar camins per on ells havien passat, havia significat molt per mi.

Ja havia passat mitja hora d’ençà de la sortida de sol, quan vaig començar a recórrer els últims quinze kilòmetres per dins del parc. Continuava sense perdre detall de tot el que m’envoltava. M’encantava observar com s’il·luminava el pèl dels guanacs amb la llum càlida del matí.

Va ser veient un grup de guanacs, a la llunyania, quan vaig veure dues figures que es movien diferent. Més decidides. Sense parar a menjar cada poques passes.

Ràpidament, vaig agafar la càmera per confirmar les meves sospites: eren dos pumes. Una femella adulta i la seva cria. No m’ho podia creure. Encara que estaven força lluny, a uns set-cents metres, vaig començar a fer fotos per tenir el record d’aquest moment. No hauria pogut escollir un millor escenari per la meva primera observació d’un puma.

Em va semblar que, just abans d’endinsar-se per un petit bosc, els pumes van dirigir-se cap a la zona on em trobava. Per això, encara que els havia perdut de vista feia uns minuts, vaig decidir quedar-me al mateix lloc. Aquest cop la intuïció no em va fallar i els dos pumes van aparèixer a uns cinquanta metres de la meva posició.

Des del cotxe, els vaig poder anar seguint mentre recorrien el vessant d’un turó. Era commovedor veure com el petit puma s’entretenia amb tot el que trobava, i després havia de córrer una mica per atrapar a la seva mare. El puma adult avançava a un ritme constant i, només va accelerar el pas quan, per casualitat, va trobar-se ben a prop d’un guanac que descansava a darrere d’una roca. Aleshores vaig poder observar una emocionant persecució, que només va durar uns segons i que no va ser exitosa per la felina.

Poc després, els pumes van desaparèixer entre la immensitat de la Vall del Chacabuco. Havia pogut veure dos pumes durant uns vint minuts. Completament sol. Sense cap soroll. I, encara que no havia estat una observació molt propera, era la primera vegada que veia aquests fascinants felins. Només per això, ja s’havia convertit en un dels moments més especials del viatge.

Més records fotogràfics del Parc Nacional Patagònia

Observar pumes al Parc Nacional Patagònia ha estat el gran moment de la setmana i de la meva estada a aquest parc nacional. Però he pogut presenciar i fotografiar moltes altres escenes plenes de bellesa, que no podien faltar en el resum d’aquesta nova setmana explorant la Patagònia xilena: