Setmana 34

Què és el temps a la Patagònia?

“Quien se apura en la Patagonia pierde el tiempo”.

Des que havia arribat al sud de Xile, havia sentit aquesta expressió diverses vegades. A aquest territori de meteorologia extrema i de naturalesa inhòspita, tenir temps i flexibilitat són els millors aliats. Per això no podia estar més satisfet a l’haver decidit recórrer la Carretera Austral amb un cotxe propi, que també s’havia convertit en el meu refugi durant la nit.

Vaig posar a prova aquesta dita quan vaig arribar al mirador del Ventisquero Colgante, al Parc Nacional Queulat. Allà, en teoria s’hi pot veure un salt d’aigua que cau directament des d’una glacera. Jo només veia una part del salt d’aigua, com si fos una prolongació dels núvols. No tenia gens clar si la situació milloraria. Però no em quedava més remei que esperar. Confiar. Vaig estar quasi dues hores al mirador, mentre anava veient com la gent arribava i al cap de pocs minuts marxava sense haver pogut veure una de les postals més boniques de la Carretera Austral.

Mentre estava parlant amb dues viatgeres que recorrien la Carretera Austral amb bicicleta, ens vam sorprendre en veure com els núvols començaven a pujar. En qüestió de segons, vam quedar-nos bocabadats mentre s’anava dibuixant la glacera i s’anava completant el paisatge que haviem imaginat. L’escenari era màgic. Indescriptible.

Uns dies més tard, en arribar a Puerto Río Tranquilo després d’un recorregut encisador des de Villa Cerro Castillo, tot el que podia veure eren els núvols i les gotes d’aigua precipitant-se sobre el parabrisa. No podia quedar-me amb aquesta imatge del poble ni del Lago General Carrera, el més gran de Xile. Per això vaig decidir quedar-me allà durant un parell de dies.

A la tarda del segon dia, els rajos de sol finalment van començar a escolar-se entre els núvols. Amb certa impaciència, després de tantes hores d’inactivitat, vaig anar ràpidament al port del poble per unir-me a una sortida amb barca per veure les famoses Cavernes de Marbre. Aquestes cavernes són un dels tresors naturals de la Carretera Austral.

La navegació fins allà no va ser massa plàcida, el vent s’havia activat després de la pluja, creant onades pròpies de l’oceà. Per sort, la zona de les cavernes quedava molt arrecerada i allà l’aigua estava ben calmada. Finalment, vaig poder veure el color turquesa del Lago General Carrera, mentre em deixava hipnotitzar pels colors i formes de les Cavernes de Marbre.

Tot i això, la meva espera a Puerto Río Tranquilo havia estat per un altre motiu: visitar la llacuna San Rafael. Allà s’hi pot veure la imponent glacera de San Rafael, amb una paret de més de cinquanta metres d’altura, mentre es navega entre els icebergs que s’acumulen a la llacuna. Tot aquest entorn està protegit pel Parc Nacional Laguna San Rafael, una àrea de conservació que alberga la tercera major reserva de gel del món.

Per arribar-hi, és imprescindible fer-ho amb una agència local. Des de Puerto Río Tranquilo primer cal recórrer el Valle Exploradores durant dues hores i després navegar dues hores més entre fiords. Un trajecte llarg. Però amb una gran recompensa.

La llacuna de San Rafael exhibeix una grandesa desoladora impossible d’oblidar. Mentre ens desplaçàvem entre icebergs i ens apropàvem a la glacera, era una mica inquietant anar escoltant com els trossos de gel cruixien i s’esquinçaven al xocar amb el motor de la llanxa. Jo, no podia deixar d’examinar els blocs de gel més llisos, amb l’esperança de trobar-hi alguna de les onze foques lleopard que habiten a aquesta llacuna.

L’entorn no podia ser més salvatge. Era l’essència de la Patagònia. Un territori on encara queden paradisos aïllats, inalterats i purs. On el temps encara avança al ritme de la naturalesa.