Setmana 33
Volcans de la Patagònia xilena
Quinze anys enrere, els camins per on estava caminant s’havien cobert de cendres i roques piroclàstiques, un record de l’erupció devastador del volcà Chaitén. La més agressiva i destructiva de la història recent de Xile. El volcà havia arrasat el poble de Chaitén i bona part del Parc Nacional Pumalín.
L’ascensió a aquest volcà no és complicada ni massa llarga, però la meteorologia em va posar a prova. Quan portava més de la meitat de l’ascensió havia perdut l’esperança. No pel cansament, ja que tot i ser una pujada intensa és completament factible, sinó per la persistència de la boira i la pluja. A cada pas la boira es feia més densa, la pluja més intensa i el vent bufava amb més força.
Conscient de la ferocitat del temps a la Patagònia i assumint que a dalt de volcà possiblement no s’estava veient res, pujava cada cop amb menys convenciment. El fang del camí, després de quasi dues setmanes de pluja, tampoc ajudava. Vaig decidir aturar-me una estona, i esperar a veure si el temps millorava. Va empitjorar. Així que vaig decidir fer mitja volta.
Vaig començar el descens una mica decebut. Però vint minuts després una visió inesperada va canviar-ho tot. Entre la boira, es dibuixava el mar. El dia semblava aclarir-se. Lentament, el paisatge es va anar revelant davant meu: el mar, un riu i les verdes muntanyes del Parc Nacional Pumalín.
No sabia del cert si el temps milloraria, però vaig decidir pujar de nou.
Arribar a dalt i poder veure el volcà va ser un regal inesperat. Possiblement per això vaig trobar-ho tot especialment bonic. Més del que m’havia imaginat. Tot l’entorn era un record silenciós de l’erupció del 2008. Molts arbres havien quedat calcinats i ara només en quedava el seu tronc inert.
M’hi hauria pogut passar una llarga estona allà dalt, però vaig haver d’iniciar la tornada abans d’agafar massa fred.
Un comiat inesborrable de Chaitén
Pujar al volcà Chaitén eren un dels meus objectius dels primers dies de la Carretera Austral, però també tenia moltíssimes ganes de veure la figura del volcà Corcovado. És un emblema de la Patagònia. I una de les muntanyes més boniques i elegants d’Amèrica del Sud.
Després d’un matí molt boirós, vaig decidir quedar-me una nit més al poble. Sentia que no podia marxar d’allà sense haver contemplat la màgica silueta del Corcovado.
No sé si hauria estat capaç d’esperar-me molts dies, però no va ser necessari. Durant la segona tarda els núvols van deixar pas al cel i a les muntanyes. I va aparèixer davant meu una figura inconfusible.
No podria haver acabat millor la setmana.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.