L'arribada a un nou continent

Després de quasi dos mesos a casa, vaig arribar a Santiago de Xile amb una sensació estranya. Sense haver assumit del tot que acabava de començar una nova etapa del meu llarg viatge. Una etapa incerta. No tenia gens clar quant duraria ni quins països visitaria.

No acostumo a trobar-me massa còmode a les ciutats. No sento la passió ni emoció que em transmeten els espais naturals. Però des que vaig aterrar a la capital de Xile sabia que hauria de passar-m’hi uns quants dies.

No podia començar a viatjar directament, perquè havia decidit comprar-me un cotxe de segona mà. Un cotxe que no només em permetria desplaçar-me, sinó que també seria el meu refugi. Amb un matalàs i un fogonet, tindria l’autonomia suficient per poder dormir a on volgués durant la ruta.

Però el pitjor dels primers dies no va ser haver-me de quedar a Santiago. Era la incertesa de no saber quan podria començar la ruta. Estava a l’espera d’un document, i no podia saber quan arribaria.

No hi podia fer res. Així que vaig dedicar-me a descobrir la ciutat de Santiago a un ritme lent, mentre assaboria les delicioses empanadas tradicionals. També vaig aprofitar per anar a incomptables botigues, intentant trobar tot el que necessitava per convertir el cotxe en la meva llar. Vaig agafar busos i metros d’una desena de línies. Per sort, avui en dia és molt fàcil orientar-se i moure’s per les ciutats.