El final de la ruta per Àfrica

Havia arribat l’última setmana de la ruta per Àfrica. Una nova setmana a l’Illa Maurici, aprenent sobre l’agricultura regenerativa i gaudint de l’hospitalitat d’aquesta paradisíaca illa.

No necessitava acabar el viatge d’una manera apoteòsica. Res podia superar tot el camí. Les experiències amb les quals portava tant temps somiant, i que havia anat vivint a poc a poc.

7 mesos per Àfrica no m’havien permès conèixer prou cap dels països que havia visitat. Ni Uganda, Kenya, Tanzània, Botswana, Sud-àfrica, Madagascar, Illa Reunió o Maurici.

7 mesos per Àfrica m’havien servit per enamorar-m’hi. Sobretot dels territoris salvatges que encara existeixen a l’est i al sud del continent. Allà on grans manades d’elefants són els arquitectes dels ecosistemes; on el rugit dels lleons ressona durant les nits estrellades; les petjades dels lleopards queden gravades a la sorra o la silueta de les girafes trenquen els horitzons sense fi de la sabana.

M’havia enamorat dels safaris. De ser un testimoni del curs de la naturalesa prístina. De contemplar un món inalterat pels humans.

Passar tants mesos als parcs nacionals, també m’havia permès confirmar la resiliència i capacitat de recuperació de la naturalesa. Quan se li concedeix l’espai i la llibertat que mereix, la flora i la fauna són capaces de sobreposar-se a les més adverses condicions.  Amb aquest viatge segueixo més involucrat que mai en la lluita per la protecció del món natural. Estem en un moment d’emergència climàtica; però confio que encara hi ha temps per revertir la situació.