Setmana 30
Gaudint de la rutina a l'Illa Maurici
A Maurici també buscava això. Una rutina diferent. Tenir temps per cuinar, assaborir un te, escriure al blog i revisar les més de cent mil fotos que havia fet durant els set mesos de viatge.
No m’estava costant gens aixecar-me poc després de les sis del matí, amb els primers rajos de sol. Dedicar les primeres tres o quatre hores del dia a observar i cuidar l’hort era una activitat quasi terapèutica. Com una meditació.
Després dels matins envoltat d’ocells, plantes i insectes, la majoria de les tardes eren la meva estona d’oficina. D’escriure les guies dels viatges i de començar a planificar les següents etapes d’aquesta llarg aventura.
Aquesta setmana a l’Illa Maurici no va ser una setmana trepidant, ni plena d’activitats per conèixer el país. No sentia la necessitat d’anar d’una punta a l’altra per veure noves platges, paisatges o monuments.
Això sí, abans que acabés la setmana vaig aprofitar per visitar els dos llocs que són Patrimoni Mundial per la UNESCO a l’Illa de Maurici. Dos punts turístics completament diferents.
Durant una tarda, vaig agafar un bus fins a Port Louis per visitar l’Aapravasi Ghat. Són les restes de les construccions del XIX on es rebien els treballadors immigrants que van arribar a l’illa durant el segle XIX i principis del segle XX. Després de l’abolició de l’esclavitud, el govern de Londres va iniciar a Maurici el que va anomenar “El Gran Experiment”. Més de mig milió de persones de l’índia van arribar a l’Illa Maurici com a treballadors contractats i persones lliures. Un projecte que es va ser el causant d’un dels majors moviments migratoris de la història de la humanitat. Caminant pel museu de l’Aapravasi Ghat, vaig poder aprofundir en la història d’aquest esdeveniment, un fet clau dins la història de Maurici.
L’altre tresor inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO a l’illa és la majestuosa muntanya de Le Morne Brabant, una formació volcànica que s’alça fins als 553 metres d’altitud. La seva bellesa natural i el seu ric valor històric han convertit aquesta icona en un emblema de l’illa. Vaig pujar a aquesta muntanya en un dissabte plujós, amb la sort de veure els núvols separar-se una mica en el moment en què vaig arribar al cim, revelant un blau turquesa inigualable.
Els meus dies a l’Illa Maurici i a Àfrica començaven a arribar a la seva fi. Ja només em quedava una setmana allà. L’última setmana, de les trenta-una que havia duraria la meva ruta africana.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.