Gràcies, dofins (Illa Maurici)

Quan un dofí es troba amb una persona humana submergint-se matusserament al seu costat, és probable que no sigui capaç de comprendre la naturalesa d’aquell individu. Podria ser la primera vegada que veu aquella figura gran i descoordinada envaint el seu espai.

En situacions similars, nosaltres, com a éssers humans, probablement reaccionaríem amb desconfiança o fins i tot amb agressivitat, atacant indiscriminadament a l’individu desconegut.

Els dofins, en canvi, continuen nedant amb tanta facilitat que sembla que volin dins de l’aigua. I, si no senten cap amenaça immediata, acostumen a tornar al cap de pocs segons. Amb curiositat i una actitud juganera. Assumint que desconegut no equival a perillós.

Nedar entre dofins salvatges em va transmetre molta seguretat i respecte. Vaig sentir que m’acompanyaven mentre nedava al seu mar, que em donaven la benvinguda mentre intentaven desxifrar tot el que podien sobre mi i les altres persones que estàvem a l’aigua. No volien res de nosaltres. Només nedar, compartint aquell espai durant una estona que em va semblar fugaç.

De cop, els dofins van desaparèixer subtilment. Deixant-me perplex, enyorat. Vaig guardar l’esperança que, en algun moment futur, la humanitat pugui aprendre de la noble actitud dels dofins i començar a protegir i respectar l’oceà.